Francesc, el Papa, en els dotze anys de pontificat, estic segur que ha volgut sembrar l’alegria de l’Evangeli en qualsevol circumstància i lloc. El seu afany en la necessària reforma de l’Església, també en la lluita contra la pederàstia, la denúncia profètica dels grans mals i les grans amenaces com la fam, l’explotació, el descart dels més febles, o la preocupació per la cura de la casa comuna, l’han convertit en un líder ètic indiscutible de la humanitat. L’espontaneïtat de la seva paraula i la naturalitat evangèlica dels seus gestos han fet possible una percepció renovada del que l’Església és per al món. A través de la dinàmica de la sinodalitat ha reclamat el protagonisme missioner de tots els batejats, cridats a caminar junts i a testimoniar l’esperança que neix de Jesucrist en un món convuls, on cauen vells esquemes, però roman la set d’un significat que l’Església està cridada a oferir sense descans i sense fronteres. Gràcies, Francesc, espero que es recuperi aviat.