Abans tot era millor

La clas­si­fi­cació de les per­so­nes segons la gene­ració a què per­ta­nyen té la vir­tut de llis­tar els con­di­ci­o­nants de cada època. Però també pre­senta el risc d’estan­dar­dit­zar els aspec­tes irre­duc­ti­ble­ment per­so­nals, aquells caràcters que ens fan ser únics enllà dels fac­tors estruc­tu­rals (econòmics, polítics, labo­rals, for­ma­tius...) que pesen sobre una gene­ració. Al cap­da­vall, tots hem pogut com­pro­var que, de per­so­nes inso­lents, edu­ca­des, explo­ta­do­res, solidàries, mal­va­des o hones­tes, n’hi ha a totes les gene­ra­ci­ons. Com si ho hagués dit Josep Pla: “No hi ha res més sem­blant a un boo­mer cretí que un cretí mil·len­nista.”

El con­trast actual entre gene­ra­ci­ons revela no només una crisi sinó un canvi de para­digma. El món vir­tual actua com una segona matriu. I és pot­ser per aquesta raó que la família i els grups íntims, que tra­di­ci­o­nal­ment tenien més influència sobre la per­sona, han vist dis­minuïda la seva incidència. Ara les distàncies entre gene­ra­ci­ons (men­ta­li­tat, estètica, valors, expec­ta­ti­ves, opor­tu­ni­tats...) obren una bretxa tan gran que, de vega­des, sem­bla que esti­guem par­lant d’uni­ver­sos dife­rents. Enmig d’aquest fra­gor, ¿és sòlid que boo­mers i gene­ració X (la meva) exal­cem com a veri­tat ofi­cial la supers­tició que “abans tot era millor”? Tot: les rela­ci­ons, l’amis­tat, l’ense­nya­ment, l’hones­te­dat, els veïns, els gos­sos... Es veu que “abans” hi havia molta més “cul­tura del tre­ball”, “edu­cació”, “for­ta­lesa d’espe­rit” i no sé quan­tes mar­tin­ga­les con­cep­tu­als més. ¿De debò? ¿Abans, amb les nos­tres misèries soci­als endèmiques, no fèiem res més que pixar colònia? ¿Els apre­nen­tat­ges i les esco­les rega­li­ma­ven subli­mi­tat? De debò?

¿Com és que, si les gene­ra­ci­ons adul­tes érem un pou de vir­tuts, hem permès aquest pre­sumpte estat actual de “dege­ne­ració”? Obser­var biai­xos nega­tius que puguin tenir les gene­ra­ci­ons joves, no ha de com­por­tar la mag­ni­fi­cació d’un “pas­sat”, tan defi­ci­tari en tants aspec­tes. Si ho fem, serà perquè hem confós les noves for­mes amb el propi cre­pus­cle vital.