A mitjan setembre de l’any passat vaig escriure: “Faig, doncs, la crida: qui tingui testimonis gràfics de la cantonada entre la Cort Reial i les Voltes d’en Rosés, de la Botigueta de la Cort Reial, tal com la va deixar en Lluís Güell, que les faci públiques.” Era un crit de socors per intentar salvar una important obra de l’artista de Banyoles a la ciutat de Girona. Havia vist com la llinda de la botiga havia desaparegut i s’havia col·locat al seu lloc un plafó negre... Tot feia pensar que els relleus pintats que havien il·luminat l’entrada eren perduts. Jo intentava recuperar-los.

Era lamentable l’empobriment que representava aquella pèrdua per a la ciutat. Una pèrdua que s’afegia a les desaparicions per motius ben diversos de tantes obres memorables d’en Güell arreu. Ningú no va respondre. La meva veu és molt tènue en el panorama de l’opinió pública gironina. D’acord. Jo no mereixia resposta. Però en Lluís Güell, sí. Què us n’he de dir, de l’amic Güell? No l’he pogut conèixer encara? Trobo escrit: “Lluís Güell (Banyoles, 1945 - Begur, 2005) va ser un artista polifacètic i atípic que va destacar per la capacitat de transformar espais i crear ambients immersius i únics. El seu estil es caracteritza perquè és desmesurat, però alhora perfectament coherent i harmònic, integrant elements d’allò sagrat i profà amb una naturalitat extraordinària.”

Ha passat el dijous sant i el divendres sant. El dissabte de Glòria. El plafó de la Botigueta de la Cort Reial ha ressuscitat. Llueix esplèndidament al seu lloc, net, polit, restaurat. Un autèntic miracle per a mi. Dic “per a mi”, perquè no tenia ni idea del treball que s’estava fent. No puc dir res més que gràcies. Als propietaris, als comerciants que treballen al local, als restauradors que han fet la feina. Gràcies, repeteixo.

I ara que ja estic tranquil, em pregunto si la botigueta estaria en condicions de ser visitada pels turistes interessats que venen cada dia, tot l’any. L’espai és reduït i per dins és com una escultura. Possiblement, fa de mal ensenyar. Però crec que, com a mínim, els guies que ensenyen i expliquen les meravelles de la ciutat s’hi haurien d’aturar un moment per explicar-ne l’interès i el valor artístic. Des de fora, ja és una joia per admirar.