Mallots foscos com l’asfalt

Te’ls tro­bes arreu. En èpoques, quan m’he entre­nat, els he atra­pat; ara, en un parèntesi en què vaig més a peu, en trobo sovint bai­xant l’Ordal. Molts van en grup: esti­rats de cara amunt, més agru­pats al pla. Avui, tor­nant del puig Ber­nat, me n’han apa­re­gut un parell de colles, ana­ven set o vuit, bai­xa­ven les Bas­si­o­les per la car­re­tera que fa dre­cera entre Olesa de Bones­valls i Valli­rana, la mateixa que prendrà el Tour 2026, camí de Bar­ce­lona pri­mer, de París després. Tots, i totes, ana­ven fos­cos, mallots i culots, i, és clar, no els veus fins que ja els tens a sobre. Ende­vino que l’afició no els ve de jove­nets, no recor­den la pri­mera pájara a les Este­na­lles, i pot­ser no han defen­sat mai els colors llam­pants d’un club. S’han cone­gut al gimnàs. La bici­cleta és un apa­rell més en la seva acti­vi­tat per estar en forma, i de moda. I ja se sap, hi ha colors que esti­lit­zen: els fos­cos, sobre­tot el negre, com l’asfalt, amb què es con­fo­nen. L’any que ve, per Valli­rana, el pilot serà mul­ti­co­lor, i el líder anirà de groc... perquè se’l vegi. A la car­re­tera, que se’ns vegi, com­panys!