Fer un ‘reset’ amb la vida

Mirava de recon­nec­tar un telèfon mòbil amb un rellotge d’aquests que li diuen intel·ligents –la intel·ligència està cada cop més deva­lu­ada– perquè el dia ante­rior esta­ven ple­na­ment sin­cro­nit­zats però, de cop, sense saber com, va sem­blar que un apa­rell cami­nava en direcció nord i l’altre, en direcció sud. I vinga a reme­nar fun­ci­ons a una i altra banda, i vinga a bus­car opci­ons que no deuen ni exis­tir, però només sé que allò no hi havia forma de fer-ho anar en sin­to­nia. Fins que una per­sona que em va veure anant enda­vant i enrere com una boja em va dir: “Has pro­vat a rei­ni­ciar el rellotge?” Doncs no, mira. Era la solució més sim­ple, però alhora l’única que em fal­tava per pro­var. En pocs segons i amb un únic clic, l’ordre tor­nava a estar esta­blert. Ales­ho­res vaig pen­sar en quants cops desit­jaríem que la solució a les tra­ve­tes que ens fa la vida estigués ama­gada en un sim­ple clic. Poder fer un reset i començar de zero, com si tot l’ante­rior, o almenys allò que ens treu la son, es pogués esbor­rar d’un cop de ploma, com si no hagués pene­trat mai al nos­tre ter­ri­tori. Quants cops no hem desit­jat que el remei als nos­tres mal­de­caps esti­gui en la casa ima­ginària en què ens refugiàvem quan érem menuts i jugàvem a tocar i parar, que sigui tan sen­zill com escriure amb lla­pis perquè tens una goma d’esbor­rar a mà, o com cri­dar la mare perquè a la vora del pan­taló has des­co­bert que tens un des­co­sit. Què no hauríem donat alguna vegada per tal que triar el millor camí en una cruïlla diabòlica pre­sentés la difi­cul­tat d’un tren­ca­clos­ques de dues peces o de fer un gol amb la por­te­ria buida. Tant de bo l’antídot uni­ver­sal fos tan acces­si­ble com ho és l’opció de rei­ni­ciar o, si més no, tant de bo tenir sem­pre a la vora aque­lla per­sona que, quan vas a la deriva, no es cansa de recor­dar-te que el des­llo­ri­ga­dor el tens més a l’abast del que tu pen­sa­ves.