Si el Girona no hagués fet la temporada que va fer l’any passat, tothom trobaria francament bé tenir quatre equips per sota i estar a tres punts del descens (i amb el goal average a favor) quan queden sis jornades per al final de la lliga, tres les juguem a casa i tres a fora, i dos de les de fora són amb equips que estan cinc i divuit punts per sota nostre a la taula. L’expectativa d’una quarta temporada continuada a la primera divisió del futbol estatal és molt més que raonable i en les properes setmanes en farem una altra de grossa. En les properes setmanes capolarem el malefici que quan els equips petits somnien amb Europa es desperten a segona divisió. Hi confio i hi confio molt. No tornarem a Europa la temporada vinent com Míchel s’havia fixat en algun moment, però aquest equip té encara molt de crèdit bo i les deu jornades sense guanyar. Aquest és un bon projecte de futbol, el que més satisfaccions ha donat a la ciutat, bo i que no es pot negar que tres punts de trenta és una misèria. És cert, una autèntica misèria. Però a Montilivi s’han viscut moltes misèries durant molts anys, i aquesta no és la més grossa, encara que sigui la més recent. Ara és l’hora de l’orgull per a l’afició, no és l’hora de l’esbandida. L’orgull, segons el diccionari, és un sentiment de satisfacció per coses pròpies a les quals s’atribueix mèrit. Hi ha molt de mèrit en el projecte. Ara és l’hora que posem l’orgull sobre la taula. No és cap altra hora.