Permís per trucar-te

Puc tru­car-te? La pre­gunta aterra cada dos per tres, via mis­satge, al nos­tre telèfon mòbil. Automàtica­ment penso: “Tens cap pro­blema a les mans que t’ho impe­deixi? Tu sabràs millor que ningú, si pots o no pots, en aquest ins­tant.” Seguríssim que dar­rere la sol·lici­tud de permís per recórrer a la tru­cada tra­di­ci­o­nal hi ha una volun­tat de no inter­rom­pre l’altre en un moment en què pot­ser té cin­quanta mil coses al cap i dues o tres entre mans, però crec, hones­ta­ment, que ens hem pas­sat de fre­nada. Tu truca, prova sort, i si l’altre no res­pon, doncs ja par­la­reu quan els vos­tres par­ti­cu­lars pla­ne­tes s’alineïn. Que hem arra­co­nat les tru­ca­des fins a tal extrem que con­cer­tem cita telefònica amb la mare, la ger­mana o el veí de con­fiança. Que donem per fet que l’altre, la per­sona amb qui neces­si­tem par­lar, té una vida tan atra­fe­gada que no dis­posa ni de dos minuts per saber què ens passa pel cap. Aquest cos­tum que hem ins­tal·lat, el de mos­trar només la poteta quan en rea­li­tat neces­si­taríem ense­nyar el cos sen­cer, com­porta com a mínim dos perills: el pri­mer, que cada cop que rebem una tru­cada d’un ésser esti­mat, sense avís previ, patim un microin­fart perquè, poc acos­tu­mats com estem, ens situem automàtica­ment en el pit­jor esce­nari i en només dos segons tenim temps d’ima­gi­nar des de l’escena del crim fins a la sala d’ope­ra­ci­ons d’un hos­pi­tal. El segon, el de des­hu­ma­nit­zar-nos per com­plet, ja que hem reduït a una o dues fra­ses envi­a­des en un pobre mis­satge aque­lles parau­les que, de viva voce, dona­rien escalf. Donem el con­dol amb un mis­satge que ser­veix tant per a algú pro­per com per a algú de qui no sabem ni els cognoms, i enviem ànims a qui passa per una mala experiència amb el mateix sis­tema. De tant en tant, ni que sigui per error, pro­vem de fer una tru­cada o aca­ba­rem comu­ni­cant-nos només amb emo­ti­co­nes.