Puc trucar-te? La pregunta aterra cada dos per tres, via missatge, al nostre telèfon mòbil. Automàticament penso: “Tens cap problema a les mans que t’ho impedeixi? Tu sabràs millor que ningú, si pots o no pots, en aquest instant.” Seguríssim que darrere la sol·licitud de permís per recórrer a la trucada tradicional hi ha una voluntat de no interrompre l’altre en un moment en què potser té cinquanta mil coses al cap i dues o tres entre mans, però crec, honestament, que ens hem passat de frenada. Tu truca, prova sort, i si l’altre no respon, doncs ja parlareu quan els vostres particulars planetes s’alineïn. Que hem arraconat les trucades fins a tal extrem que concertem cita telefònica amb la mare, la germana o el veí de confiança. Que donem per fet que l’altre, la persona amb qui necessitem parlar, té una vida tan atrafegada que no disposa ni de dos minuts per saber què ens passa pel cap. Aquest costum que hem instal·lat, el de mostrar només la poteta quan en realitat necessitaríem ensenyar el cos sencer, comporta com a mínim dos perills: el primer, que cada cop que rebem una trucada d’un ésser estimat, sense avís previ, patim un microinfart perquè, poc acostumats com estem, ens situem automàticament en el pitjor escenari i en només dos segons tenim temps d’imaginar des de l’escena del crim fins a la sala d’operacions d’un hospital. El segon, el de deshumanitzar-nos per complet, ja que hem reduït a una o dues frases enviades en un pobre missatge aquelles paraules que, de viva voce, donarien escalf. Donem el condol amb un missatge que serveix tant per a algú proper com per a algú de qui no sabem ni els cognoms, i enviem ànims a qui passa per una mala experiència amb el mateix sistema. De tant en tant, ni que sigui per error, provem de fer una trucada o acabarem comunicant-nos només amb emoticones.