La primavera convida a recuperar el carrer tot invocant la gresca. És temps de festes majors i la història proveeix d’antics relats, moltes vegades amb embolcall religiós, com a coartada. No és en va que venim d’una cultura cristiana, ara secularitzada, que omple de referents. Per això, darrere qualsevol festa sovint apareixen els sants i els dimonis.

Als pobles els calia trobar un sant proper, reconegut com a fill, natural o adoptat, amb historial miraculós i/o martirològic. Després, es vestia el sant i s’arrodonia amb festes i romeries. Res de nou sota la capa del sol, tot i que en els darrers temps cada vegada es programa més xerinola i s’oblida el santoral. Amb tot, a la meva ciutat quan arriba el maig major encara es rememora al sant patró, si bé fa 85 anys s’acompanya d’un dimoni d’arrels marineres.

A Badalona s’invoca Sant Anastasi com a inici de tot allò que s’esdevingué, quan abans del Concili de Trento (1545), del valerós cavaller, no se sap ni gall ni gallina. La tradició parla d’un soldat romà, nascut a Lleida i martiritzat a Badalona l’any 305, junt amb 73 companys que es declaraven cristians, quan era emperador Dioclecià i Dacià exercia de governador d’Hispània. Sustenta el relat els Feits d’armes de Catalunya, primerament atribuït a Bertran Boadas (1420) i que estudis posteriors han demostrat la falsedat, puix que va ser escrit per Joan Gaspar Roig l’any 1673.

“A Baetulonia, prop Barcino, pren martiri lo benaurat Sanct Anastasi, natural de Leyda, amb setanta companys”, escriu el franciscà Roig, que a algun lloc havia sentit tocar campanes. I tot comença a Lleida, on a les darreries del segle XVI sorgeix la devoció al sant, embolicat en una confusa biografia d’un Anastasi persa. Promocionat per Josep Pucurull, notari de la ciutat, el sant adquireix la categoria de protector i, casualment, el notari és germà d’Andreu Pucurull, aleshores rector de Santa Maria de Badalona. Entre família, teixeixen les complicitats d’un patró comú, amb naixença i mort repartida.

Tot va sobre rodes: el 1627 el màrtir és proclamat patró de Lleida; el 1635 a l’església parroquial badalonina s’erigeix un altar dedicat al sant; i el 1672, quan els Pucurull ja eren morts, hi intervé el bisbe Alonso de Sotomayor per decretar la diada com “festa de precepte al poble de Badalona quan el sant havia pres martiri en aquesta parròquia”. No trigà gaire el consell municipal a atorgar-li el títol de patró i declarar festa local.

Encara, Lleida i Badalona es retroben al voltant del sant, quan el 1948 la Paeria encarrega al taller J. Campanyà de Barcelona una imatge del màrtir per treure en processó i la confraria badalonina decideix fer el mateix. Dues talles idèntiques que durant anys passejaran per les dues ciutats, tot i que la de Badalona fou oblidada i substituïda fa anys i Lleida encara llueix l’original.

Això només és un apunt sobre una llegenda feta història, que es podria completar amb la presó del sant, l’ametller florit, el Calaix de Sastre del baró de Maldà i un munt d’anècdotes. I l’afegit que aporta el dimoni a una festa molt badalonina