Cuba, sense excuses
A la tres
L’anunci que es posarà fi a les restriccions als viatges i a les remeses enviades a Cuba pels familiars nord-americans s’ha interpretat com un gest oportunista de Barack Obama. Tant pels dirigents cubans com pels observadors internacionals, que ho llegeixen com un intent d’Obama de treure’s del damunt la pressió inevitable a les portes de la seva primera Cimera de les Amèriques, convocada per a aquest cap de setmana. Però el president nord-americà ha fet més que un anunci per a la galeria: ha fet un pas de gran transcendència. No és tàctic, sinó estratègic. No es tracta només d’acontentar el milió i mig d’exiliats cubans de Miami, sinó que Obama deixa ara Raúl Castro sense excuses per no asseure’s a negociar obertament.
El mateix Raúl ho va dir en el seu primer discurs en assumir la presidència heretada del seu germà: mà estesa a Washington. Passada la pàgina del discurs agressiu de George Bush, ja no és tan creïble la retòrica antiimperialista, que a l’Havana data de fa més de 50 anys i que en l’última dècada ha reviscolat a Caracas, La Paz i Managua. Obama no ha posat fi definitiu a l’embargament contra el règim cubà, però acabar amb el límit a les visites i l’enviament de diners tindrà un impacte econòmic brutal. Les remeses són una tercera part dels ingressos de l’illa, i una altra tercera part és el turisme. Obama està posant diners a les butxaques dels cubans, que difícilment acceptaran que els seus dirigents ho impedeixin. Precisament pel perill que comporta per a la dictadura cubana l’anunci del president nord-americà, ahir mateix el convalescent Fidel Castro va deixar anar un “Cuba no estendrà mai les mans per demanar caritat”. Per al cubà mitjà, la retòrica de Fidel resulta extemporània. Més encara: és inútil. Si el govern cubà no ha sabut treure la població de la pobresa durant 50 anys, ara no poden oposar-se a deixar que Obama, almenys, ho intenti.
