Un munt d'Arenys

“Tot va començar aquell diu­menge de setem­bre, a la petita població del Maresme, Arenys de Munt, on un grup d’acti­vis­tes cívics havien con­vo­cat una con­sulta sobre...” Serà així com els lli­bres d’història reco­lli­ran el que suc­ce­eixi avui? Bé, es fa difícil fer futu­ro­lo­gia, però és clar que els are­nyencs ja han tro­bat un racó, veu­rem si petit o gran, en la memòria col·lec­tiva.

Si algun dia arri­bem a ser lliu­res i sobi­rans, penso que la cita d’Arenys haurà d’ocu­par un lloc des­ta­cat com a pre­ce­dent sin­gu­lar. Passi el que passi avui, l’enre­nou gene­rat ha estat con­si­de­ra­ble, ha obli­gat les veus del país a pren­dre posició i d’alguna manera s’ha entrat en una dimensió des­co­ne­guda. S’ha fet el pas de la lamen­tació a l’acció, de la queixa acom­ple­xada al vot desin­hi­bit.

I això ho ha impul­sat un petit gra­pat de per­so­nes sense cap gran auto­ri­tat o pes ins­ti­tu­ci­o­nal. Pot­ser algun dia, recor­dant aquesta ocasió, i recu­pe­rant l’èpica de Churc­hill, hau­rem de dir allò de “mai tan pocs van fer tant per a tants”. Pot­ser hau­rem de ren­dir-nos al geni d’un grup de ciu­ta­dans que van tenir una idea tan sim­ple que era impa­ra­ble; anem a votar. Volem ser lliu­res? Doncs votem. Par­lem clar. Comp­tem veus. Mireu que sim­ple i alhora que poderós.

Pot­ser, vés a saber, el dia d’avui serà recor­dat com la jor­nada que vam pas­sar de recor­dar des­fe­tes històriques i oca­si­ons per­du­des a fabri­car la nos­tra pròpia història i a pren­dre les opor­tu­ni­tats al vol. El dia en què Arenys de Munt va acon­se­guir des­per­tar un munt d’Arenys, petits i grans. Seròs, Figue­res, Sant Cugat... les fit­xes d’un dòmino sor­pre­nent van començar a caure cap a un futur que poc abans no havíem ni ima­gi­nat. Pot ser? Avui ho començarem a veure.

L’altre dia, alguns comen­ta­ris­tes inter­nau­tes sug­ge­rien que la futura capi­tal d’una Cata­lu­nya sobi­rana hau­ria de ser Arenys de Munt. Bé, per què no, jo no hi tin­dria res en con­tra, segu­ra­ment s’ho merei­xen més que els bar­ce­lo­nins, però hi hau­rien d’estar d’acord els habi­tants, que s’hau­rien de pro­nun­ciar –per des­comp­tat– en referèndum. Només espero que, en tal remota even­tu­a­li­tat, el fei­xisme ja no els visiti i l’Estat no els posi bas­tons a les rodes.