Jocs a cop d’enquesta

Els polítics acostumen a mentir descaradament quan asseguren que no s’han mirat aquella enquesta que els deixa per terra o aquell diari que els toca el voraviu. En realitat, alguns polítics fan de la demoscòpia i de les portades dels diaris una obsessió malaltissa. Són coses de la democràcia demoscòpica i/o mediàtica. Al final, gairebé no hi ha polític que no governi a cop d’enquesta o titular com no hi havia rei antic sense un astròleg en nòmina a la cort. I així com el mag Merlí treia d’una granota una Scarlett Johansson artúrica, de dues o tres enquestes dolentes en pot sortir una candidatura olímpica. Ahir l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, en la tradicional conferència d’inici d’any que organitza el Col·legi de Periodistes, va evidenciar una certa incomoditat amb el tractament una mica escèptic que ha rebut la seva proposta de recuperar el somni olímpic en format hivernal 30 anys després de l’estiu del 92.

El va delatar la vehemència a atribuir fondària a la pensada, que va significar com una aposta per integrar en un projecte col·lectiu, de ciutat i de país, la immigració arribada durant l’última dècada a Barcelona. O sigui, que “de maragallada sense Maragall –com ha escrit Salvador Cardús en aquest diari–, res de res”, venia a suggerir Hereu, gairebé a crits. La cohesió social és un objectiu tan lloable com desitjable és que no es faci dependre de l’incert èxit de la iniciativa olímpica de l’alcalde. L’esport és una màquina de ciutadania i integració social. Només cal mirar el Barça. Però dubto que la integració de la segona generació d’immigrants a Barcelona o al conjunt del país es resolgui amb uns Jocs. Molts dels joves de pares magribins que el 2005 van protagonitzar les revoltes de les banlieues de París portaven samarretes de Zidane amb la selecció francesa. Però, en fi, visca els Jocs i sort amb les pròximes enquestes, alcalde.