Recte o en diagonal

Es faria la consulta de la Diagonal, en una Catalunya independent? Bé, falta saber si existirien coses com el PSC o l’alcalde Hereu (vull dir si hi seria com a alcalde, no pas com a persona física). Però suposant que tinguéssim un entorn a Barcelona més o menys comparable a l’actual, dedicaríem tres milions dels grossos a preguntar al respectable si les voreres d’un carrer havien de passar un pam més enllà o més ençà?

La primera hipòtesi és que sí. Del tot alliberats, a força d’abraçar tants anys el dret a decidir, ens hauríem tornat suïssos, si voleu en versió Coppertone, i celebraríem una consulta cada cap de setmana. Fins i tot –deixeu-me exagerar– n’hauríem après una mica, hi tindríem traça i sabríem com fer-ho sense deixar-nos-hi la pell i l’honor. Les nostres institucions ens cridarien a les urnes per saber si volíem tramvies, pipicans o bombers de mànega superlativa. Seríem una nació feliç, de plebiscit diari.

En aquest supòsit, tindríem ben clar que els referèndums han de ser més meridians que diagonals, tant en la pregunta com en les opcions de resposta. Si podíem oferir dues alternatives nítides, no ens n’inventaríem tres d’enrevessades, per molt més divertit que fos. Sabríem, per posar un exemple a l’atzar, que no hi ha res més poderós que la claredat d’un sí o un no. I que una consulta no és exactament el mateix que un laboratori informàtic, o que uns ciutadans no són ben bé el mateix que uns ratolins.

Potser fins i tot hauríem après el significat de la rectitud política i institucional, conscients que un referèndum era una cosa molt solemne, no pas una ocasió per fer comèdia, fer provatures, ensarronar el personal i, al capdavall, burlar-se de la democràcia. I que la participació no s’havia de gestionar amb sinuositat o en diagonal, sinó amb total rectitud. Potser sí, que n’hauríem après. No cal desconfiar de la capacitat dels humans per millorar.

La segona hipòtesi és que no, que en un país independent ja no faríem calaverades d’aquestes. Hauríem tingut el referèndum titular, vull dir el de la majoria d’edat, el de la lliga dels campions de les emancipacions nacionals; i si partim de la base que tindríem estat propi, cal pensar que hauria sortit un vot afirmatiu com una campana. I si haguéssim fet i guanyat el referèndum de les nostres vides, llavors no ens en caldria cap de consolació. I mireu, tot això que s’hauria estalviat el nostre bon alcalde, al qual li recomano vivament que es deixi d’orgues, que vagi tot dret cap a la consulta sobre la independència i es tregui del damunt certes complicacions que no l’afavoreixen gens. De debò, amic Hereu; hi sortiries guanyant de llarg. De rien.