L'enemic a casa

Hi va haver un temps que Josep A. Duran i Lleida va fer grans ser­veis al pre­si­dent Jordi Pujol i al seu segon, Miquel Roca. A finals dels 80, en plena era dau­rada del pujo­lisme, l’habilíssim polític demo­cristià va aga­far les reg­nes de l’històric par­tit de Car­rasco i For­mi­guera des­plaçant una vella guàrdia que inco­mo­dava sovint Con­vergència i el seu pre­si­dent. Pocs anys després, quan va escla­tar la pre­ma­tura crisi de lide­ratge entre Pujol i Roca, la relació entre CDC i Unió va ser la coar­tada perquè la guerra entre els dos líders con­ver­gents no trenqués per la mei­tat el pal del paller. Roca no se’n va sor­tir –i, curi­o­sa­ment, la par­ti­ci­pació en el govern de Madrid, el del PSOE del 93, va ser com ara el teló de fons de la crisi– i Duran, que va fer de fidel espa­datxí de Pujol en la bata­lla, va veure apar­tat de la cursa pel lide­ratge de CiU el seu com­pe­ti­dor amb més pos­si­bi­li­tats.

Però, com que a la vida res surt gra­tis, a Duran, un polític pre­o­cu­pat com pocs per les for­mes, els ges­tos i la imatge, li fa cos­tat des de lla­vors una ombra ter­ri­ble: la de l’ene­mic a casa. Així el veu molta gent de CDC fogue­jada en mil bata­lles amb Unió des dels anys 90 i molt més enllà de CDC –hi ha elec­tors d’Esquerra que vota­rien Mas si trenqués amb Duran!– i això és el que més mal ha fet a les seves legítimes aspi­ra­ci­ons. I quan CDC té pro­ble­mes –ara, com mai– més fàcil­ment creix la pit­jor cari­ca­tura de Duran: la de l’ambició sense límits i el punya­let de la revenja sem­pre a punt. El 2001, Duran, en la cursa amb Mas pel lide­ratge de CiU, va bus­car en Pujol l’aval que no li donava CDC. I també l’hi va negar. Ara, amb Mas a l’opo­sició, veu arri­bada la seva hora, encara que sigui pas­sant per Madrid. I de fet, Roca ho tenia molt pit­jor quan ho va inten­tar. Però el pro­blema de Duran no és Mas. El seu pro­blema es diu CDC, un par­tit que, com Unió, també exis­teix, tot i que molts mai no s’ho han cre­gut.