Cansament, menfotisme i també ira

Aquest mes algu­nes ànimes beneïdes han fes­te­jat el trentè ani­ver­sari de les pri­me­res elec­ci­ons gene­rals a Espa­nya després de qua­tre dècades de dic­ta­dura. Enho­ra­bona. En rea­li­tat, a Espa­nya s’ha votat poc al llarg de la història. La República va ser una càndida i tràgica excepci ó, després de segles de monar­quia abso­luta i monar­quia rela­tiva.

Aquests trenta últims anys han estat excep­ci­o­nals en la història d’un Estat que no ha aca­bat de qua­llar d’acord amb els cànons de moder­ni­tat, ni naci­o­nal­ment –gràcies a Déu– ni soci­al­ment. Cata­lu­nya no se n’ha esca­pat. Menys un petit mos al nord, la resta ha hagut d’acom­pa­nyar amb dis­ci­plina o resig­nació els ava­tars d’uns veïns sem­pre dis­po­sats a tibar i tren­car la corda. Per això resulta tan sor­pre­nent la situ­ació actual.

Només tres dècades després d’homo­lo­gar-se amb la civi­lit­zació, una gran part de l’opinió pública d’aquest petit país s’ha can­sat dels polítics. Això, en el millor dels casos. En els pit­jors –i n’hi ha molts– es palpa en l’ambi­ent una enorme indig­nació con­tra els repre­sen­tants de la sobi­ra­nia popu­lar. Només en tres dècades Cata­lu­nya ha pas­sat d’estre­nar classe política tren­cant la clan­des­ti­ni­tat a can­sar-se’n. Ningú –tam­poc aquest pobret cro­nista– sap on ens por­tarà tot ple­gat. Aquesta fatiga i aquesta ira poden pos­si­bi­li­tar, com­bi­na­des, l’asalt i la presa de la Bas­ti­lla.

Però on la té Cata­lu­nya, la Bas­ti­lla? No n’hi ha. Asal­tar el Palau de la Gene­ra­li­tat, amb l’auto­no­mia que hem estat capaços d’acon­se­guir, seria com ata­car la Dipu­tació Pro­vin­cial. I a la Dele­gació del govern espa­nyol no hi ha ningú, perquè sem­pre fan tard quan tor­nen de Madrid per culpa dels trens i els avi­ons. Estra­nya situ­ació aquesta, la d’un poble tot just recu­pe­rat i ja esta­bor­nit per ell mateix.