I encara passa poc

Tal com comenta qua­ranta pàgines endins, amb el punt d’iro­nia neces­sari, l’arris­cada peri­o­dista encar­re­gada de fer-ho, ahir en una de les “quasi qua­ranta” obres que tallen els car­rers del Poble­nou hi va haver una fuita de gas que va cre­mar durant tres hores. Falles avançades. Les fla­mes feien vuit metres d’alçada i els veïns s’hi aple­ga­ven encu­ri­o­sits per veure un volcà sense tele­visió.

Com que el Poble­nou té, a instàncies de l’Ajun­ta­ment, vocació de Hollywood, no és estrany que pas­sin aques­tes coses. I encara n’hau­rien de pas­sar més. Ràpida­ment, amb decisió i caràcter, l’auto­ri­tat muni­ci­pal va deci­dir obrir un expe­di­ent san­ci­o­na­dor a l’empresa cons­truc­tora res­pon­sa­ble del foc, per a escar­ment de piròmans. L’Ajun­ta­ment pot anar amunt i avall expe­di­en­tant par­ti­cu­lars fins a con­ver­tir Bar­ce­lona en la ciu­tat dels expe­di­ents, el pro­blema, però, és un altre.

El Poble­nou és un barri des­bu­de­llat crònica­ment. Hi ha car­rers que recor­den, de fa mesos i mesos, Bei­rut. Forats, fer­ra­lla, runa, pols, fang, aigua i ara foc... Enho­ra­bona. La pre­gunta és òbvia i la res­posta serà el silenci: ¿és abso­lu­ta­ment neces­sari obrir en canal qua­ranta car­rers d’una tacada per con­ver­tir els habi­tants del barri en expe­di­ci­o­na­ris experts a la força? ¿No es podria fer d’una altra manera? Se n’obren tres, per exem­ple, i quan s’acaba, se n’obren uns quants més. I així suc­ces­si­va­ment. D’aquesta manera, fins i tot es podrien con­cen­trar més tre­ba­lla­dors per obra i no allar­gar el pati­ment dels veïns fins a con­ver­tir-lo en cal­vari. Aquest no és el sis­tema. L’estratègia muni­ci­pal con­sis­teix a obrir aquí i allà, i encara més i vinga. Tres homes aquí, dos més a la can­to­nada i que duri la festa. Foc a la bar­raca, alcalde Hereu!