Les fases de la lluna

Falta més d’un any per al pròxim congrés naci­o­nal d’ERC, sem­pre que les cir­cumstàncies –la política és impre­vi­si­ble per defi­nició i ERC més encara– no alte­rin el calen­dari. Ara: o bé fan un pen­sa­ment o els repu­bli­cans van directe cap a una cimera de con­fron­tació com en els millors temps de la seva història recent, o sigui, els pit­jors: aquells de la implan­tació ter­ri­to­rial i ins­ti­tu­ci­o­nal de mínims i capa­ci­tat decisòria zero al tau­ler polític. El cas és que Joan Puig­cercós ja ha obert la cursa per dis­pu­tar a Josep-Lluís Carod-Rovira el car­tell elec­to­ral del 2008 i ja s’estan pro­duint els pri­mers posi­ci­o­na­ments en favor de l’un i de l’altre entre els diri­gents de pri­mer nivell. Uns, per rati­fi­car fide­li­tats a prova de bomba, i altres, entre els quals eterns equi­dis­tants, per apos­tar des d’ara a blanc o negre. Les coses no van bé, i aquest és l’eco­sis­tema idoni perquè el Rea­gru­pa­ment de Joan Car­re­tero evi­denciés dis­sabte que és molt més que una plana web d’excàrrecs res­sen­tits amb un bon dis­curs d’opo­sició. Un dis­curs, per cert, sòlid i efec­tista, en la millor tra­dició del radi­ca­lisme naci­o­nal i democràtic del par­tit, que des­borda les coti­lles ideològiques de l’actual ERC i pes­siga les nat­ges a CiU. A Car­re­tero el va feli­ci­tar Uriel Ber­tran, fins fa poc valor en alça de la nomen­cla­tura repu­bli­cana i ara líder d’Esquerra Inde­pen­den­tista, un movi­ment de càrrecs que pot ser el pont que porti Puig­cercós al pacte amb Car­re­tero per gua­nyar el pols a Carod.

Pano­rama com­pli­cat, doncs, que es com­plica més en un par­tit abo­cat a l’obser­vació per­ma­nent de les fases de la lluna, vull dir les esta­ci­ons de la inde­pendència: auto­no­misme, fede­ra­lisme, neo­au­to­no­misme 30 de setem­bre, Estat asso­ciat... Res de nou en un par­tit que vol la lluna plena, vull dir la sobi­ra­nia plena. Passa que ara governa, però passa molt més: passa que està sopant amb l’home llop i hi ha anat sense la bala de plata.