Un rècord d'errors

S'acompleixen quatre anys del pontificat de Ratzinger. D'aquests quatre anys, la premsa n'ha fet un balanç respectuós, objectiu i ben documentat. I com que la nota dominant ha sigut una suma d'errors, algun de clamorós, i una quantitat important de contradiccions en el seu magisteri, a ningú l'ha d'estranyar que els titulars de premsa hagin coincidit a tocar el voraviu: Ratzinger, «el Papa dels errors» o bé «el Papa fal·lible». Atès que aquesta és una situació nova, que d'altra banda m'afecta de ple, m'he dedicat a llegir reposadament l'opinió de la premsa i a contrastar-la amb la meva i amb la d'altres persones, no menys interessades que jo en la situació actual de l'Església. No sols hi estem d'acord, sinó que també estem agraïts pel gran favor que ens ha fet la premsa. És la primera vegada que es qüestiona obertament el dogma d'infal·libilitat, tal vegada el més anacrònic i pretensiós en virtut del que s'afirma, i al mateix temps el més «modern», en virtut de la seva proclamació. El dogma de la infal·libilitat fou proclamat pel Concili Vaticà I, que Pius IX inaugurà el 8 de desembre de 1869. Les circumstàncies especials que envoltaren el treball conciliar, interromput per l'ocupació de Roma per part de les tropes italianes (20 d'octubre de 1870) i el caràcter dogmàtic de les dues constitucions aprovades d'un total de 50 esquemes preparats, van propiciar que passés a la història com un concili inacabat, poc transparent, i un dels més fràgils pel que fa al consens, atès que el nombre de bisbes que hi participaren va ser més aviat escàs. Només cal dir que la Constitució que conté el dogma de la infal·libilitat –Pastor Aeternus– fou aprovada per 533 vots. Un nombre pràcticament irrisori si el comparem amb la mitjana que entraven en joc en les sessions del Vaticà II, que comptà, des del seu inici, amb la participació de 2.540 bisbes i amb l'assessorament de més de 480 teòlegs, molts dels quals de renom universal. Malgrat que les comparacions són odioses, en aquest cas és del tot necessària, ja que representen la cara i la creu d'una mateixa Església i dues maneres de fer del tot oposades. Heus ací que un dels concilis més fràgils de la història, per les raons esmentades i per altres que no hem esmentat, va tenir el coratge (o la imprudència) d'abordar temes de gran importància magisterial, en un clima poc propici, estirant més el braç que la màniga, tractant els temes a mitges, deixant-ne algun sense tractar i, el que és encara pitjor, introduint sobre la marxa el tema de la infal·libilitat, que no entrava en la temàtica plantejada inicialment. És més: d'entrada, l'ampli treball preparatori quedà reduït a dues tesis. I resulta que, malgrat que només eren dues i ambdues eren sobre l'Església, els pares conciliars van tractar únicament d'una qüestió: el primat de Pere. L'ocupació de Roma i l'espoli de l'Estat Vaticà exasperà de tal manera els ànims dels bisbes presents al Concili, que es concentraren exclusivament a reivindicar la jurisdicció suprema del Papa, en l'exercici ordinari del seu magisteri, tant en les matèries de fe i costums com en les matèries de disciplina i govern. I ja posats a fer, com qui diu, tractaren de retop del magisteri extraordinari, és a dir: el magisteri que el Papa exerceix ex cathedra, en comptades ocasions, val a dir-ho, com a autoritat suprema en matèria de fe. Això vol dir que el Papa, quan es pronuncia sobre una veritat de fe que afecta tots els creients, i que ha de ser creguda per la seva naturalesa intrínseca i no en virtut de l'autoritat que depèn del consens, aquesta veritat és infal·lible i no podrà ser, per tant, reformada, ja que en aquests casos, atès que l'Església és sagrament universal de salvació, el Papa compta amb l'assistència divina, en virtut de la qual «no s'equivoca ni es pot equivocar». I si a aquesta excelsa prerrogativa reservada al magisteri extraordinari, hi afegim el costum inveterat del magisteri ordinari de veure errors a tot arreu, llevat de l'Església –costum que cinc anys abans havia tocat sostre amb la publicació del Syllabus, la llista dels «80 errors principals de la nostra època»–, es lògic que la gent pensi que tota la jerarquia catòlica en pes està posseïda per la mateixa paranoia de ser els únics que no s'equivoquen mai, i resulta que no hi ha dia que no diguin autèntics disbarats. I el cas és que de tot això ni en parlaríem, si el Concili Vaticà II, que ens ensenyà amb el propi exemple a prescindir dels privilegis, dogmes i condemnes, no hagués sigut sibil·linament boicotejat pel Papa dels rècords i el Papa dels errors, que ens han instal·lat (una altra vegada!) en l'integrisme.