Al costat de casa

“Jo només vol­dria que vis­ques­sin al cos­tat de casa seva i li hagues­sin robat tres vega­des, lla­vors ja veuríem com par­la­ria vostè”. Aquest és el comen­tari que un lec­tor ama­ble, que signa Pere Alma Alma, va tenir la gen­ti­lesa de dei­xar al meu arti­cle de dilluns, a la pàgina web de l'Avui i El Punt. L'arti­cle feia al·lusió a les expul­si­ons de gita­nos de la França de Sarkozy, una mesura que al meu parer mereix el qua­li­fi­ca­tiu de ver­go­nyosa, perquè no és res més que una mani­o­bra elec­to­ra­lista dis­fres­sada amb molta xer­ra­meca i ges­ti­cu­lació. Després hem sabut que a més a més és estúpida, perquè al final les famo­ses expul­si­ons con­sis­tei­xen en una excursió a Roma­nia amb un xec de tres-cents euros dins la but­xaca, que per des­comp­tat no priva als expul­sats de tor­nar a França quan els doni la gana. O sigui que molta església i pocs per­dons, com diuen a la meva terra i com acos­tuma a suc­ceir amb mon­si­eur le président.

Tor­nem, però, al comen­tari del senyor Alma Alma, que com s'ha vist em volia bé. He de dir que té raó en el que pres­su­posa: en efecte, no visc al cos­tat de cap cam­pa­ment de gita­nos roma­ne­sos. Ara bé, el que jo li pre­gun­ta­ria al senyor Alma Alma és el següent: i vostè? Vostè té un cam­pa­ment de gita­nos roma­ne­sos al cos­tat de casa seva? I l'han robat tres vega­des, o dues, o una o quinze? Ho pre­gun­ta­ria perquè aquest és un pro­to­ar­gu­ment que sovint esgri­mei­xen els par­ti­da­ris de les polítiques de mà dura amb la immi­gració: de seguida que es posen ner­vi­o­sos, sal­ten com un gat escal­dat i etzi­ben al seu inter­lo­cu­tor que ja li agra­da­ria veure què diria si tingués el pro­blema al cos­tat de casa. De la qual cosa s'infe­reix que ells sí que deuen tenir-l'hi. O pot­ser el que suc­ce­eix és que sen­zi­lla­ment no els ve de gust veure segons quina gent quan sur­ten al car­rer.

No, no tinc gita­nos al cos­tat de casa, però sí que hi tinc pakis­ta­ne­sos, xine­sos, japo­ne­sos, viet­na­mi­tes, xilens, argen­tins, cubans i algun rus, pel cap baix. I, sense cap ànim de fer-me el pro­gre ni el bonista, fins aquí no he tin­gut cap mena de pro­blema amb cap d'ells. En canvi, malau­ra­da­ment sí que m'han robat algu­nes vega­des a la vida, i oh sor­presa, va resul­tar que els lla­dres eren del país. Qui­nes coses, eh?

Explico això perquè un dels ingre­di­ents que fa tan relliscós el debat sobre la immi­gració és que és fàcil­ment reduc­ti­ble a l'àmbit de les experiències (o de les pors i les fòbies) de cadascú. I ales­ho­res és quan fan la seva apa­rició els dema­gogs i els fili­bus­ters de la política, amb els seus dis­cur­sos esto­ma­cals i les seves pro­pos­tes popu­lis­tes, com els que estem veient i escol­tant aquests dies. No cal dir que sóc total­ment par­ti­dari del con­trol de la immi­gració il·legal, i tan escru­polós com sigui pos­si­ble. Però no a par­tir de les vísce­res ni del que tin­gui no sé qui al cos­tat de casa seva.