La força de la història

El crei­xe­ment del sen­ti­ment inde­pen­den­tista ha esde­vin­gut la gran nove­tat de la política cata­lana en els dar­rers anys. Després d'haver estat una de les grans der­ro­ta­des de la Tran­sició i d'haver efec­tuat una llarga tra­ves­sia pel desert, la idea de la inde­pendència és l'única que, avui en dia, és capaç d'engres­car àmplies capes de la nos­tra soci­e­tat i de sotra­gar l'avor­rit pano­rama polític prin­ci­patí. L'auto­no­misme, que repre­senta el pas­sat, i el fede­ra­lisme, per­ce­but per molta gent com una uto­pia irre­a­lit­za­ble a causa de la ine­xistència de fede­ra­lis­tes més enllà de casa nos­tra, no recu­llen el mateix nivell d'entu­si­asme que la bifur­cació de camins amb Espa­nya.

Òbvi­a­ment, aquesta rea­li­tat ha mar­cat el pols polític dels dar­rers temps, cosa que ha por­tat els opi­na­dors i els espe­ci­a­lis­tes a bus­car les cau­ses d'aquest canvi de tendència. La idea prin­ci­pal, ava­lada, a més, per les enques­tes, és que les cau­ses de l'aug­ment dels par­ti­da­ris de la secessió ja no són les clàssi­ques (història, llen­gua, cul­tura...). Al con­trari, són argu­ments de caire democràtic o econòmic els que avui pas­sa­rien per davant dels que tra­di­ci­o­nal­ment havien estat els pilars bàsics de l'inde­pen­den­tisme. En aquesta nova con­jun­tura hi han jugat un paper pro­ta­go­nista les polítiques desen­vo­lu­pa­des en els dar­rers anys pel PP de José María Aznar i pel PSOE de Rodríguez Zapa­tero. Unes polítiques tan­ca­des a cap mínim canvi estruc­tu­ral que per­meti l'encaix del Prin­ci­pat dins d'un Estat espa­nyol que pretén ser immu­ta­ble i imper­me­a­ble a qual­se­vol adap­tació als nous temps.

Avui, a diferència de fa uns anys, l'inde­pen­den­tisme és trans­ver­sal i abraça gai­rebé totes les sen­si­bi­li­tats polítiques de casa nos­tra: des de les bases clàssi­ques d'aquesta opció fins als nous mili­tants d'una causa que s'ha situat en el cen­tre del debat. Des dels joves uni­ver­si­ta­ris que som­nien que un altre món és pos­si­ble, fins als vells empre­sa­ris que veuen més pos­si­bi­li­tat de negoci en una Cata­lu­nya inde­pen­dent inte­grada a la Unió Euro­pea. Ara bé, tot i aques­tes evidències, i mal­grat que els fac­tors econòmics i de benes­tar són ele­ments que aju­den a expli­car aquest canvi de tendència, no hauríem de mini­mit­zar la importància de les arrels a l'hora de cons­truir un pro­jecte cohe­rent i eman­ci­pa­dor. Aquesta és pre­ci­sa­ment la diferència entre un dis­curs sòlida­ment ins­tal·lat sobre uns pode­ro­sos fona­ments històrics i un dis­curs bas­tit única­ment amb els argu­ments més legítims del pre­sent.

El pas­sat dels cata­lans, amb les seves ins­ti­tu­ci­ons i les seves pecu­li­a­ri­tats cul­tu­rals, és el millor argu­ment per defi­nir-nos avui com a nació. Per això, la història és una arma amb un poder immens. Una arma que, per cert, con­ve­ni­ent­ment car­re­gada, uti­lit­zen sense mira­ments els sec­tors més reac­ci­o­na­ris de la soci­e­tat espa­nyola. Ells tenen molt clara la uti­li­tat per als seus interes­sos d'una història feta a mida, que parla del pas­sat gloriós d'Espa­nya, que mini­mitza el paper dels pobles perifèrics de l'Estat i que inventa unes noves cau­ses de la Guerra Civil per com­ba­tre el pit­jor de tots els mals pos­si­bles: el sepa­ra­tisme. Aquest és el relat que escri­uen per­so­nat­ges com Pío Moa o César Vidal, els quals, con­ve­ni­ent­ment ampli­fi­cats per una gran cober­tura mediàtica, arri­ben fins al dar­rer racó de la geo­gra­fia espa­nyola i, massa vega­des, són l'única versió del pas­sat que lle­gei­xen o escol­ten milers de per­so­nes. Per a ells, la història és una bata­lla més. I també volen gua­nyar-la.