Labordeta!

La memòria és traïdora i neces­si­tem exer­ci­tar-la perquè no ens quedi anqui­lo­sada. Però a vega­des tenim autèntics forats negres que ens fan pen­sar on teníem el cap aquell dia que va suc­ceir un deter­mi­nat fet del qual no guar­dem record. També és cert que la memòria és selec­tiva, de manera que esbor­rem els fets nega­tius, i en canvi tenim detalls sor­pre­nents dels posi­tius. Pen­sava en aques­tes dis­qui­si­ci­ons a propòsit de la mort de José Anto­nio Labor­deta. De les vega­des que l'havia vist en directe, recor­dava espe­ci­al­ment un reci­tal de Màlaga de l'any 1977, quan hi feia la mili. El pavelló era ple però el públic estava fred, i amb un meu com­pany asturià vam can­tar i cri­dar “Labor­deta!” fins a per­dre el nord i alguna cosa més. Doncs ara, el vademècum de la cançó d'autor que és en Xevi Pla­nas, m'ha fet memòria que l'any 1988 vam estar dinant amb Labor­deta a Ca la Mari­eta de Girona. Navego pel sub­cons­ci­ent i no trobo ras­tre de la tro­bada, i em sap molt greu. Bé, el seu Canto a la liber­tad era una cançó de capçalera durant aquells anys, i escol­tant-la de nou encara penso que és una de les millors cançons de “pro­testa”, plena de futur i d'enco­rat­ja­ment. A Cata­lu­nya, teníem Rai­mon, Llach, Ovidi, Quico, etc., però en altres ter­ri­to­ris de l'Estat era difícil tro­bar can­tau­tors amb la força i el tremp d'aquest mes­tre, can­tant i polític que de la lli­ber­tat en va fer cavall de bata­lla. Crec que va ser Camús qui va dir que el segle XX era el de les revo­lu­ci­ons traïdes. Labor­deta va ser cohe­rent fins al final, i amb el seu famós “a la mierda” als dipu­tats del PP va reco­llir el sen­ti­ment de molta gent. El seu comiat ha estat un dels més mul­ti­tu­di­na­ris dels que es recor­den a Aragó.

“Habrá un día en que todos,

al levan­tar la vista,

vere­mos una tierra

que ponga liber­tad.”