Perdoni, senyor Labordeta

Per­doni, senyor Labor­deta, que el molesti en un moment tan trans­cen­dent. Em fa l'efecte que vostè és d'aquells que al cap de res ja demana que el tute­gin, però després de veure ense­nyo­rir tant d'impre­sen­ta­ble em per­metrà que res­tituïm una mica el sig­ni­fi­cat de la paraula senyor. Crec que, amb vostè, aquest tracte es dig­ni­fica. Fa molts anys, volia apren­dre anglès. No era perquè em delís per lle­gir els lite­rats anglo­sa­xons en la seva llen­gua ori­gi­nal, jo només volia enten­dre les cançons de Dylan, Baez, Lou Reed, Young o tants d'altres. En algun cas, quan, amb el temps, m'ha arri­bat alguna tra­ducció, he donat gràcies a déu que el conei­xe­ment no m'hagués frus­trat la joven­tut. I dono gràcies a déu d'enten­dre el cas­tellà prou bé per sen­tir com se'm posa la pell de gallina escol­tant les seves cançons. Només per això ja paga la pena l'idi­oma. També he entès com defensa la terra sense menys­te­nir ningú, però amb una con­tundència només com­pa­ra­ble al seu tim­bre de veu, que dóna el to per cri­dar un himne i per endol­cir la cançó d'amor més ten­dra. Vostè explica que no sabia per què a l'ins­ti­tut havia d'ense­nyar una història que als alum­nes se'ls en fotia. Fran­ca­ment, veient com va el món, tam­poc sé per què va per­dre el temps amb nosal­tres. Però bé, per­doni la intro­ducció, jo només volia pre­gun­tar-li si demà fa vaga i si, sis­plau, m'acom­pa­nya­ria el fill al viatge de fi de curs.