Amb aquella alegria
La vida fa pujada
“Si sabés que el món s'ha d'acabar demà, jo avui encara plantaria un arbre”. La frase de Martin Luther King encomana optimisme fins i tot quan ens ataca la nàusea i empènyer el dia ens ve costa amunt.
La vida és allò que passa mentre naveguem per internet, la feina és allò que ens manté distrets fins al dia del judici final, la decrepitud és allò que arriba quan encara gastem potingues contra l'acne i l'adolescència dels fills és allò que ens esclata a la cara quan els pares de les criatures tot just comencem a decidir què volem ser quan siguem grans.
Ara ho entenc: això que amb els anys ens fem més savis deu ser una mentida pietosa, un consol per a innocents. Potser la maduresa vol dir constatar que amb l'edat només ens fem més vells. I més carregats de punyetes. La motxilla se'ns omple d'experiències, però també de resignació.
No em feu gaire cas, em dec haver llevat amb mal peu. Però és que, ai, la vida fa pujada. “Les etapes de muntanya són les més dures. Per sort, a dalt ens espera la baixada i el pla”, em diu una amiga més excursionista que jo. Tots sabem que al final hi ha el precipici, sempre, però recordar-ho és de mal gust: ja prou que hi caurem, quan toqui.
Surto de casa per airejar la nàusea existencial i topo amb un conegut amoïnat perquè se li està morint una amiga de càncer. No arriba als quaranta i ja la xucla el no-res. Torno cap a dalt abans que em caigui un test al cap i m'aboco a la lectura. El Club dels optimistes incorregibles (Edicions 62), de Jean-Michel Guenassia. D'entrada, l'autor ens regala la següent cita anònima: “M'estimo més viure com a optimista i equivocar-me que viure com a pessimista i tenir sempre raó”.
La novel·la arrenca amb els funerals de Jean-Paul Sartre. “Avui enterren un escriptor. No s'havia vist mai, en aquest mig segle, tanta gent per acompanyar un intel·lectual. Qualsevol diria que era indispensable o que tothom hi estava d'acord. Que absurd homenatjar un home que s'ha equivocat en tot o gairebé, constantment desencaminat, i que ha dedicat el seu talent a defensar l'indefensable amb convicció”.
El narrador llança una pregunta: “¿I si darrere dels seus fracassos hi hagués alguna cosa d'admirable, en aquest homenet, la ràbia de forçar el destí amb la seva consciència, de tirar endavant contra tota lògica, de no renunciar malgrat la certesa de la derrota, d'assumir la contradicció d'una causa justa i d'una batalla perduda per endavant, d'una eterna lluita sempre començada una vegada i una altra i sense solució?”
Com certes ideologies, la vida també és una batalla perduda per endavant. Una malaltia de transmissió sexual amb un índex de mortalitat del cent per cent. Però potser val la pena avançar contra tota lògica, sense tirar la tovallola malgrat la certesa de la derrota. Abaratint pocs somnis pel camí, si pot ser.
