La poesia de Margarit

Hi ha per­so­nes que es pen­sen que si un alcalde con­vida un poeta a fer el pregó de la festa major, el més nor­mal és que el con­vi­dat pro­nunciï un pregó poètic. No és pas tan desen­ra­o­nat pen­sar això. Tot i que quan l'esco­llit o l'esco­llida per a tan alta dis­tinció són un cui­ner o una actriu, ningú no espera que els engalti un monòleg de Medea o cuini, davant l'atenta i dis­tin­gida audiència del Saló de Cent, una ter­rina de filet de vede­lla i foie amb reducció de Porto. Però bé, adme­tem com a rao­na­ble que un poeta se senti impel·lit a fer poe­sia.

Hi ha per­so­nes que es pen­sen que un pregó poètic con­sis­teix a bar­re­jar uns quants mots refi­nats, un gra­pat de metàfores car­re­ga­des de lirisme i un pes­sic de nostàlgia per des­criure la ciu­tat glos­sada tot cele­brant la gràcil cai­guda de les fulles a la tar­dor. Hi ha per­so­nes que es pen­sen que la poe­sia està feta només d'imat­ges, no pas d'idees.

Hi ha per­so­nes que escol­ten un pregó de Joan Mar­ga­rit i, pre­so­ne­res de tots aquests pre­ju­di­cis, que­den gar­ra­ti­ba­des. El senyor Mar­ga­rit diu coses. Caram. I diu coses amb con­tin­gut anava a dir polític però no diré tant, o diré més, diré amb con­tin­gut ideològic. Què espe­ra­ven? Que parlés del temps? I de què se sor­pre­nen? Un ser­vi­dor, que no és ni alcalde ni regi­dor ni estava con­vi­dat a l'acte, tenia, des d'unes quan­tes hores abans del par­la­ment, el pregó imprès en un qua­der­net pul­cra­ment edi­tat pel con­sis­tori. No era cap sor­presa, el con­tin­gut. Hi ha per­so­nes que es deuen pen­sar que el senyor alcalde, quan encar­rega un pregó, hau­ria de lle­gir-lo abans per fer-lo ade­quar al seu parer. Per sort, el senyor alcalde no és d'aquest tipus de per­so­nes.