‘Loop' de Santa Tecla

La dar­rera apor­tació d'aquesta columna és una suma de comen­ta­ris que dife­rents per­so­nes m'han fet arri­bar. Antònia i Paqui Can­tos, Jaume Ollé i Fer­nando Rodríguez també són teclers d'honor mal­grat no haver estat nome­nats: els 25 anys amb el Drac també ho merei­xen. L'esca­ra­bat que va aparèixer dins del cap del nano dels Xiquets el 23 al matí no serà incor­po­rat al seguici. La grada que per­me­tia una bona visió de la plaça Friki i la barra amb entre­pans i begu­des que feia més ama­ble el seu gaudi s'han tro­bat a fal­tar. Els col·lec­tius de la cam­pa­nya Prou abu­sos de la guàrdia urbana hau­rien de tenir un canvi d'impres­si­ons pau­sat amb els res­pon­sa­bles muni­ci­pals. Els atro­pe­lla­ments vis­cuts pels Set Pecats i la Moi­xi­ganga per un pilar a la pro­cessó hau­rien de ser resolts amb un cafè o una til·la. Les cadi­res i tau­les que la nit del 23 res­ta­ven impe­di­des –arran d'una pro­hi­bició– per ser usa­des per enti­tats resi­dents a la Casa de la Festa seran patro­ci­na­des l'any vinent per una empresa. Els car­rers d'Apo­daca i Unió volen retro­bar el guar­ni­ment amb senye­res. Els roba­to­ris en vehi­cles durant les fes­tes merei­xen una per­se­cució supe­rior.

I arriba l'enyo­rança. Enyo­rança per la inten­si­tat de la festa vis­cuda que se'ns escapa de les mans però que ja tenim ben dins del cor, a la qual enguany han fal­tat esta­bli­ments de tota la vida –m'ho recorda la Zaida– com aquell que dóna nom a la Boca­ca­lle, el car­reró pel qual la majo­ria entrem i sor­tim de la plaça de la Font; peri­o­dis­tes que han aju­dat a cons­truir Santa Tecla i l'ima­gi­nari d'aquesta ciu­tat esti­mada i que enguany tre­ba­llen lluny com la Yolanda Gar­cia i la Sara Sans; canon­ges que han permès que la cate­dral i el patri­moni llu­ei­xin, com mossèn Martí Aixalà, a qui cap auto­ri­tat local va acom­pa­nyar en el seu enter­ra­ment en plena Santa Tecla. Glòria a Santa Tecla, si és pos­si­ble amb mol­tes més senye­res de les nos­tres esti­ma­des ones ver­me­lles i dau­ra­des i amb menys olors d'aigüeta gro­guenca escam­pada pels racons! Pum, pum, pum, com mana la tra­dició.