Triadú, ‘Ariel' i ‘Suplement'

La més audaç iniciativa d'una promoció d'escriptors de postguerra la constituí la revista Ariel. Fou fundada per Josep Palau i Fabre l'any 1946, i també cal considerar-ne fundadors Joan Triadú, Josep Romeu, Frederic-Pau Verrié i Miquel Tarradell. Tots ells eren escriptors –com digué Carles Riba, “incerts del futur i dubtosos del propi passat”–, universitaris d'una generació que oscil·lava, en el moment d'iniciar-se la revista, entre els 25 i els 29 anys, però una generació sense una definició d'objectius, només empesa per la voluntat de dur un “missatge”.

A la revista ‘Ariel' –explica Triadú– no hi hagué manifest, llevat que el fet de no haver-n'hi no en sigui ja un. Però tampoc el grup que es féu responsable de la revista no volgué fer una revista de grup. I així fou com una iniciativa de procedència reduïda a tan poques persones esdevingué una crida i, per ella i pels seus resultats efectius prop de diverses generacions anteriors i de la immediata posterior, esdevingué un repte, el primer, de la literatura catalana a la situació creada el 1939. Fer una sensació de continuïtat a la literatura catalana i a la cultura expressada en català –que malgrat no haver estat eliminada era ignorada de les majories i desconnectada de les noves generacions– era el “missatge” de la revista Ariel.

El primer número de la revista porta data de maig del 1946 i, el darrer Ariel distribuït, és de desembre del 1951. En total formen una col·lecció de 23 números apareguts en dues èpoques. Amb el subtítol Revista de les Arts (només fins al número divuit), per forces majors se n'interrompé la publicació durant un any i mig i, en reaparèixer, per raons de seguretat, se'n van suprimir el títol i el subtítol, i es va fer constar només en la portada el número del fascicle. Ariel –explica Triadú– era, al capdavall, un repte al règim. S'havia de repartir a mà i costejar per subscripció, sense local social –impensable!–, sense comprovant. El número u tenia 16 pàgines i la primera signatura era la de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (mort el 1938) i, la darrera, de J.V. Foix, la síntesi més jove de poesia i de pensament de la Catalunya d'aquella hora. Però el règim, com veurem, no podia admetre aquell repte.

La diversitat dels col·laboradors no es podria imaginar més gran: de generacions (almenys dues), de procedències (universitats i autodidactes), de posicions polítiques (unides, però, en la reivindicació fonamental i en l'antifranquisme) i de tendències estètiques (sovint divergents o pràcticament oposades, sobretot quant a la concepció del paper de la plàstica). En estimular la creativitat dels joves escriptors catalans, “Ariel s'assegurà una vida llarga. Les noves incorporacions –explica Triadú– consolidaran la revista, i la insistència en la catalanitat ideològica i combativa provocaren les circumstàncies més adequades per a “justificar” les intervencions de la policia.

Entre els números divuit i dinou de la revista Ariel es van publicar dos suplements. El Suplement constava de vuit pàgines, era del mateix format que Ariel, imprès en paper senzill i amb dibuixos a ploma. El primer número es va publicar amb el subtítol Noticiari d'actualitats culturals i amb data d'agost del 1946. El Suplement intentà trencar amb el to suposadament minoritari de la revista Ariel. Podia complementar la seriositat de la revista donant sortida de manera periodística a temes d'interès més puntual o de denúncia. Però quan hi hagué el número dos –i darrer!– del Suplement –explica Triadú–, una acció policial interrompé la publicació de la revista i engegà a rodar tot el seu fràgil muntatge, fins a la represa, tossuda, amb el nom de Dinou (corresponent al número dos) dos anys després.

La revista Ariel sempre exhibí tots els noms dels seus col·laboradors, tret del nom de l'impressor. Vegeu que els darrers números indiquen: “Redacció i administració: 78, rue Mazarine, París VIème”. (No cal pas que us cregueu l'adreça.)