L'ofici de periodista

El 27 de juliol del 2009 feia bon temps. Amb el pin­tor i amic Paco Ful­carà havíem sor­tit del port de Colera, a mitja tarda, per veure si pescàvem algun barat o alguna agu­lla, tot fent el curri. Una barca a poc gas i el sol ponent-se dar­rere el puig d'Esquers. La con­versa era tran­quil·la, allar­gas­sada i còmoda, i la vista, per­duda entre el blau inquiet del mar i la punta de les canyes; la pau de les vacan­ces.

Però, és clar, a la but­xaca hi duc el mòbil, per si de cas. I el si de cas es pre­senta en forma de tru­cada. És, ves per on, en Car­les Flo, de l'Avui, que m'explica que en Millet ha dimi­tit de la pre­sidència de la Fun­dació del Palau de la Música i que el subs­ti­tuirà l'Arcadi Cal­zada, i em pre­gunta si li puc fer unes rat­lles sobre el per­so­natge. Per quan? Per avui mateix, com a màxim a les deu.

Se m'ha espat­llat la tarda. Què hi farem. Si em truca en Flo, que havia estat el meu sub­di­rec­tor en la meva etapa a l'Avui i que ara mateix n'és el direc­tor gene­ral, no li puc dir que no.

Tinc poc temps. Per molt que girem cua ara mateix i que enca­rem la proa a port, n'hi ha per tres quarts o una hora. Lla­vors caldrà fer alguna tru­cada –en ple estiu, quan no saps qui pots tro­bar– i mirar inter­net per fixar alguna data i algun càrrec que la memòria no ha retin­gut. Men­tres­tant, el cer­vell bar­rina: la gale­ria d'Olot, les sub­has­tes d'art, la car­rera política con­ver­gent, dipu­tat, alcalde, pre­si­dent de la Dipu­tació, pre­si­dent de la Caixa de Girona... En els seus ini­cis havíem fet certa amis­tat. Quan era a la Dipu­tació, li vaig dema­nar ajuda per al Punt Diari i ens en va faci­li­tar. Quan vaig publi­car el lli­bre de con­tes de Nadal me'n va fer el pròleg, gen­til­ment, i me'l va pre­sen­tar a la Fon­tana. De tot ple­gat, en sé ben poca cosa per docu­men­tar el diari. Suo de la fei­nada que tinc a sobre. Però tinc el telèfon a la but­xaca i em torna a sonar. És algú de l'Avui. Em diu que la pro­posta de l'Arcadi com a nou pre­si­dent ha estat deses­ti­mada. Que l'arti­cle no cal. M'han tret un pes de sobre.

Avui pre­pa­rava un arti­cle en què citava la tria de mulats d'Espi­na­vell. Datant-la he recor­dat que m'hi va con­vi­dar pre­ci­sa­ment l'Arcadi Cal­zada, com a pre­si­dent de la Dipu­tació. N'he bus­cat les dates. Quan he escrit el nom de l'amic he tro­bat, sobre­tot, sos­pi­tes i inves­ti­ga­ci­ons sobre la seva gestió al cap­da­vant de Caixa Girona, sobre el casa­ment de la seva filla a Cap Roig, les obres d'art com­pra­des per Caixa Girona a una soci­e­tat a nom de la filla de l'Arcadi i del fill d'un altre amic, l'Anto­nio Nie­bla; un enre­nou que el temps acla­rirà, espe­rem que per bé. Però m'adono del ridícul que ara mateix faria si hagués escrit i publi­cat l'arti­cle que em va encar­re­gar en Car­les Flo.

Ser peri­o­dista no és gens fàcil, cre­ieu-me.