El gran Carod

Aquest gran home que res­pon al nom, aquí i a la Xina popu­lar, de Josep-Lluís Carod-Rovira, l'esta­dista més bri­llant que ha donat Cata­lu­nya des de l'època de Pere el Gran, con­ti­nua fent gala d'una mega­lo­ma­nia tan des­bo­cada que si llegís fins aquí pen­sa­ria que les sis pri­me­res rat­lles d'aquest arti­cle el des­cri­uen tal com és. La rea­li­tat, però, és que l'hono­ra­ble vice­pre­si­dent està asso­lint unes quo­tes de pate­tisme que a Cata­lu­nya no s' havien donat mai, i això que de per­fils lamen­ta­bles en el bes­ti­ari polític nos­trat n'hi ha a gava­dals. Coi, m'està sor­tint l'arti­cle que li agra­da­ria escriure a Joan Puig­cercós. No patiu, que a les guer­res entre aquests dos senyors val més assis­tir-hi només com a obser­va­dor, perquè altra­ment es corre el risc que et bui­din els ulls, t'arren­quin la llen­gua o, pit­jor encara, et facin pas­sar per mili­tant de Rea­gru­pa­ment.

Pica­ba­ra­lles intes­ti­nes a banda, el senyor Carod, amb el seu com­por­ta­ment polític impre­sen­ta­ble, s'ha con­ver­tit en el per­digó a l'ala de l'inde­pen­den­tisme català. Podia haver demos­trat, i de fet va sem­blar que ho feia fins a l'any 2003, que l'inde­pen­den­tisme era una cosa de gent seri­osa, però la seva incom­petència con­tumaç no només l'ha con­ver­tit en una trista cari­ca­tura d'ell mateix sinó que ha estat letal per a la cre­di­bi­li­tat del con­junt, no només d'Esquerra Repu­bli­cana. El prin­ci­pal pro­blema d'un cadàver polític és ser incapaç d'ensu­mar a temps la pròpia olor de mort. El prin­ci­pal pro­blema dels seus core­li­gi­o­na­ris és que el can­di­dat a mort vul­gui, com sem­bla que vol ara, morir matant. I el prin­ci­pal pro­blema d'aquest arti­cu­lista és obviar la con­tingència de la resur­recció de la carn.