El gran Carod

Aquest gran home que respon al nom, aquí i a la Xina popular, de Josep-Lluís Carod-Rovira, l'estadista més brillant que ha donat Catalunya des de l'època de Pere el Gran, continua fent gala d'una megalomania tan desbocada que si llegís fins aquí pensaria que les sis primeres ratlles d'aquest article el descriuen tal com és. La realitat, però, és que l'honorable vicepresident està assolint unes quotes de patetisme que a Catalunya no s' havien donat mai, i això que de perfils lamentables en el bestiari polític nostrat n'hi ha a gavadals. Coi, m'està sortint l'article que li agradaria escriure a Joan Puigcercós. No patiu, que a les guerres entre aquests dos senyors val més assistir-hi només com a observador, perquè altrament es corre el risc que et buidin els ulls, t'arrenquin la llengua o, pitjor encara, et facin passar per militant de Reagrupament.

Picabaralles intestines a banda, el senyor Carod, amb el seu comportament polític impresentable, s'ha convertit en el perdigó a l'ala de l'independentisme català. Podia haver demostrat, i de fet va semblar que ho feia fins a l'any 2003, que l'independentisme era una cosa de gent seriosa, però la seva incompetència contumaç no només l'ha convertit en una trista caricatura d'ell mateix sinó que ha estat letal per a la credibilitat del conjunt, no només d'Esquerra Republicana. El principal problema d'un cadàver polític és ser incapaç d'ensumar a temps la pròpia olor de mort. El principal problema dels seus coreligionaris és que el candidat a mort vulgui, com sembla que vol ara, morir matant. I el principal problema d'aquest articulista és obviar la contingència de la resurrecció de la carn.