Les raons del desastre

Falten 45 dies per a les eleccions al Parlament de Catalunya, de les quals sortirà un govern per als propers 4 anys, que haurà de prendre decisions entre el que consideri important i urgent per al país. El resultat pràctic de la gestió política dels últims anys és un 18% d'atur i prop del 40% entre els joves, creixement econòmic zero, endeutament del govern que no pot col·locar les emissions de deute públic (ni amb l'aval del Regne d'Espanya). És a dir, un desastre. De les coses que s'han fet bé, no cal parlar-ne, ja que per fer-les han cobrat i era la seva obligació. Quins són, doncs, els factors que poden explicar el que ha passat?

El centre d'atenció. En el món de les organitzacions, són conegudes i acceptades tres etapes inevitables. La primera és aquella en què el producte o servei necessita clients i tots els esforços estan dirigits a trobar-los. L'organització està orientada enfora i al mercat. A la segona etapa, agafa importància el que passa dins de l'estructura, els llocs de l'organigrama, la mida dels despatxos, qui és qui i qui fa què. A la tercera etapa, l'ego dels directius passa a primer terme i l'interès personal, a curt i a llarg termini, s'imposa als interessos dels clients i dels components de la mateixa organització. Les lluites personals ocupen temps i consumeixen energies. I als partits polítics, que no són una excepció a la norma general, hi passa el mateix.

La connexió amb la realitat. Diu Fritjof Capra en el seu extraordinari llibre La trama de la vida que tot organisme viu s'autoorganitza interactuant amb l'entorn en un doble joc: adaptant-se i transformant-lo. Però en cap cas pot ignorar-lo. El món canvia avui com mai ho havia fet i a una velocitat creixent. La globalització és una autopista d'una direcció. I el paradigma que funcionava basat en el coneixement com a font fonamental de creació de riquesa està sent complementat pel de les xarxes com a model d'estructura altament eficaç. En els últims anys s'ha ignorat la realitat. Per incompetència o per mala voluntat; tant se val.

La competència personal. Si per ser administratiu en una oficina de l'administració catalana es demana el nivell C de català, què deu fer falta per ser conseller? Ni una sola activitat pot ser realitzada sense que el responsable en tingui una mínima competència. En realitat la competència en moltes activitats es pot aprendre si es vol fer l'esforç i si es té la motivació per fer-ho. En el cas contrari, la sentència de Marc Tul·li Ciceró es fa realitat: “És d'homes equivocar-se. És de bojos persistir en l'error”.

La confusió entre el que és urgent, important i estratègic. Aquest és un problema important que no tots sabem resoldre. És evident que actuar sotmès a qüestions importants i urgents de manera repetida és fer oposicions a l'infart i a l'error. És cert que trobar temps per decidir sobre temes importants és responsabilitat personal del que mana. Evitar decidir sobre temes urgents és qualitat dels previsors. L'estratègia queda reservada per al líder que visiona el futur i que se la juga perquè és la seva feina. Si no l'encerta tindrà el deshonor i l'oblit. I si l'encerta tindrà, durant uns dies, la glòria dels vencedors (només durant uns dies, que ningú s'equivoqui pensant que la glòria és el final del viatge). Els més savis s'equivoquen i confonen importància i urgència. Imagineu als altres ciutadans què els pot passar.

Exemples recents del que hem dit fins aquí en tenim uns quants. De l'ego com a protagonista: la fixació de la data de les eleccions, la convocatòria de vaga, els pressupostos Zapatero, l'actuació de Boada, els violents antisistema... De la desconnexió amb la realitat: les moltes declaracions de molts aprenents de polític. De la poca competència personal: que cada lector faci la seva llista. I de la confusió entre el que és important i la tonteria: la setmana d'hivern dels estudiants, l'ambigüitat i falta d'acords sobre el vandalisme, el progressisme d'esquerres, els que volen la independència per demà... I d'exemple de tot plegat, tots, que són molts, els que han col·laborat que des de Newsweek ens col·loquin al grup de les Olive Republics, segons Joel Kotkin, amb Portugal, Itàlia, Eslovènia, Kosovo, Montenegro, Grècia i Macedònia. Dit tot això, ens en sortirem, ja que tenim recursos, persones, ganes i aviat els que han viscut dels altres, hauran de tornar a treballar com ho han fet les generacions que els han precedit.