Roba bruta

Un soci del Barça, deso­lat perquè l'assem­blea de com­pro­mis­sa­ris ha votat a favor d'empren­dre als jut­jats una acció social de res­pon­sa­bi­li­tat con­tra l'ante­rior junta direc­tiva, argu­menta que “la roba bruta es renta a casa”. Expressió que vol dir que en aquest cas la roba bruta no es ren­tarà, ja que inter­na­ment és impos­si­ble que es posin d'acord Laporta i Rosell sobre els 48,7 mili­ons d'euros de pèrdues apro­va­des pels socis i dels quals, segons la llei de l'esport, són res­pon­sa­bles els ante­ri­ors direc­tius. No és pas que aquest soci irat no sigui cons­ci­ent que no ren­tar la roba fora és sinònim d'assu­mir la brutícia; al con­trari, forma part d'una gran part de socis i sim­pa­tit­zants als quals se'ls en fot que el balanç del club esti­gui equi­li­brat o que les pèrdues i els guanys pre­sen­tats siguin reals o fic­ti­cis. Tot forma part d'un pacte social segons el qual tot­hom sap que els que es pre­sen­ten a la junta direc­tiva ho fan per fer el merda, i a canvi d'això no se'ls exi­geix rigor comp­ta­ble sinó que for­min un equip de fut­bol que gua­nyi molts títols, i men­tre això passa donen per inclòs en l'acord que els direc­tius gas­tin part de les quo­tes en xefles i a espiar-se entre ells, o que facin qua­drar els comp­tes perquè sur­tin bene­fi­cis i d'aquesta manera evi­tar haver d'ava­lar les pèrdues. A aquests socis i sim­pa­tit­zants no els pre­o­cupa que l'eco­no­mia del club esti­gui sane­jada –el seu segon lema pre­fe­rit és el de “qui dia passa, any empeny"–, sinó que aques­tes pica­ba­ra­lles de llotja aca­bin afec­tant el joc dels fut­bo­lis­tes, com es va afa­nyar a dir diu­menge a la nit en Xavi. Real­ment, és impres­si­o­nat que dis­sabte al ves­pre acon­se­guis­sin remun­tar el par­tit amb el València, estant com estava tota la plan­ti­lla repas­sant men­tal­ment l'actiu, el pas­siu, l'immo­bi­li­zat imma­te­rial i les advertències de les audi­to­ries.