Roba bruta

Un soci del Barça, desolat perquè l'assemblea de compromissaris ha votat a favor d'emprendre als jutjats una acció social de responsabilitat contra l'anterior junta directiva, argumenta que “la roba bruta es renta a casa”. Expressió que vol dir que en aquest cas la roba bruta no es rentarà, ja que internament és impossible que es posin d'acord Laporta i Rosell sobre els 48,7 milions d'euros de pèrdues aprovades pels socis i dels quals, segons la llei de l'esport, són responsables els anteriors directius. No és pas que aquest soci irat no sigui conscient que no rentar la roba fora és sinònim d'assumir la brutícia; al contrari, forma part d'una gran part de socis i simpatitzants als quals se'ls en fot que el balanç del club estigui equilibrat o que les pèrdues i els guanys presentats siguin reals o ficticis. Tot forma part d'un pacte social segons el qual tothom sap que els que es presenten a la junta directiva ho fan per fer el merda, i a canvi d'això no se'ls exigeix rigor comptable sinó que formin un equip de futbol que guanyi molts títols, i mentre això passa donen per inclòs en l'acord que els directius gastin part de les quotes en xefles i a espiar-se entre ells, o que facin quadrar els comptes perquè surtin beneficis i d'aquesta manera evitar haver d'avalar les pèrdues. A aquests socis i simpatitzants no els preocupa que l'economia del club estigui sanejada –el seu segon lema preferit és el de “qui dia passa, any empeny"–, sinó que aquestes picabaralles de llotja acabin afectant el joc dels futbolistes, com es va afanyar a dir diumenge a la nit en Xavi. Realment, és impressionat que dissabte al vespre aconseguissin remuntar el partit amb el València, estant com estava tota la plantilla repassant mentalment l'actiu, el passiu, l'immobilizat immaterial i les advertències de les auditories.