Nostàlgia i esperança

Vam pujar a la Vajol i al Coll de la Manrella per retre homenatge a Lluís Companys el 17 d'octubre passat. La tramuntana bufava embogida, ara sí, ara no, com acostuma a fer, malgrat que la gent del lloc hi està tan avesada que ni la noten. No hi havia gaire gent, perquè és un homenatge local, que acaba després amb un dinar de germanor. Detecto molta nostàlgia, no pas de la vida viscuda, que prou dura ha estat, sinó del futur somiat. Són gent que ha lluitat tota la vida per la llibertat, els més grans, i gent que aguantarà aquest compromís fins al final dels dies, els més joves. Me'ls mirava, esperant el moment d'adreçar-los uns mots, i recordava les paraules del president Montilla en el funeral oficial celebrat a Montjuïc, quan va dir que tant Macià com Companys defensaven l'Espanya plural i unida.

Aquest home no en té ni idea, vaig pensar, d'aquesta realitat. No l'ha vista ni de prop ni de lluny. Si t'afusellen només pel fet de ser president de Catalunya, i ho assumeixes com un honor, conscient del valor simbòlic que el gest tindrà per sempre més, no et poden dir que defenses l'Espanya plural. És ofensiu. Però és aquesta dignitat catalana la que Espanya –o Montilla– no vol reconèixer ni tan sols avui, i per això no s'anul·la el procés a Companys ni es demana perdó al poble de Catalunya i a la seva història. Potser Montilla no ha estat mai al Coll de la Manrella, segurament no. Hauria notat, potser, que hi ha un pòsit de dolor en l'indret, la barreja de dolor i esperança de la gent que va marxar a l'exili per salvar la pell, però qui sap si no ho va fer també per guardar el llegat del país, la memòria, la llengua, la llibertat.

Vam fer la pujada, en cotxe, amb en Martxelo Otamendi, l'antic director del diari Egunkaria, destruït abusivament per l'Audiencia Nacional, i que ara manté a través de Berria la presència de la premsa en euskera. Un home loquaç, formal, bregat, que parla una mica com si donés lliçons, però capaç alhora de fer el seu parlament en català i de qualificar Catalunya com la seva “altra pàtria”, una pàtria exterior. Vam parlar de la fi ja irreversible d'ETA i del fet que els governs ja preparen l'escenari per l'endemà. Un escenari en què el PNB tornarà a primera fila, ineluctablement, perquè representa una majoria social que avui no es pot evidenciar, ja que el món abertzale no té vot. He sentit, avui mateix que escric aquestes línies, que el PP i el PSOE han tornat a pactar que no hi haurà candidats abertzales en les pròximes eleccions sense condemna explícita de la violència: l'aberració de la llei de partits en vigor per sempre més. Però és el PNB el partit que va a Madrid a pactar, a eixamplar l'autonomia i establir, als morros del lehendakari que va canviar el mapa del temps de la tele pública, la toponímia provincial en euskera.

La bufetada d'en Patxi López és tan brutal, és tan alta la veu que proclama que allà hi mana el PNB i que s'apartin les criatures, que cal convenir que Zapatero és un polític inclement. Inclement té aquí una connotació moral. Otamendi explicava detalls, que ara no ve a tomb revelar, sobre com al País Basc s'està configurant una majoria que va més enllà de la política, una mena de pacte nacional –i ho poso en minúscula perquè és un pacte tàcit– per anar més enllà, si convé fins a la independència. I és aquesta realitat la que li fa dir que Euskadi serà independent abans que Catalunya. És a dir, que serà independent qui tingui un pla per ser-ho, un pla que superi l'estricte àmbit polític. Ho deia mig en broma, però amb els bascos no se sap mai: es guarden un roc a la faixa i no poques vegades aquest roc va a parar al front dels catalans.

El trajecte en cotxe, amunt i avall, el vam fer amb el David, un home jove, també bregat, dinàmic, voluntariós i militant d'Esquerra Republicana. Ja voldríem tenir-ne cent com ell! Representa la joventut compromesa amb el país i que, a sobre, hi posa hores. Vam discutir, lògicament, les perspectives electorals, i no repetiré aquí les seves opinions, però sí que em va sorprendre que les reticències o les crítiques que els mateixos militants fan a ERC no freguen mai les estratègies. És com si haguessin lluitat contra els elements: tots els actes troben una justificació. M'agrada aquesta tenacitat, però sóc de les que pensen que no totes les estratègies, i menys encara els gestos tàctics, d'Esquerra han estat encertats i que és precisament el garbuix dels uns amb les altres el que els passarà factura. No és el moment, ara que estem en període preelectoral, d'assenyalar errors o, pitjor encara, mentides, però és obvi que ERC considera que menja a part en relació amb el moviment independentista que li ha crescut al voltant sense que ni s'ho pogués imaginar. Un moviment que, per tant, ha resultat díscol i sovint empipador.

A l'hora de dinar vam compartir estovalles amb en Pere Ignasi Fages, un vell amic i vell lluitador, ara consagrat a escriure una memòria parcial de la seva vida –en té més d'una per explicar–, i vam recordar els vells temps de l'Assemblea de Catalunya. L'Assemblea és un dels mites d'aquest país, malgrat que no tenia un funcionament perfecte, i vam riure recordant anècdotes, manipulacions, fal·làcies. Però és obvi que hem de tornar a les bases, que van tenir la seva eficàcia, de les mobilitzacions de la transició. Perquè ara estem encarant una nova transició i perquè ens movem pel mateix objectiu: la llibertat, la regeneració política, el futur. El joc serà polític, però la base, l'ànima, serà civil, organitzada i crítica.