Nostàlgia i esperança

Vam pujar a la Vajol i al Coll de la Man­re­lla per retre home­natge a Lluís Com­panys el 17 d'octu­bre pas­sat. La tra­mun­tana bufava embo­gida, ara sí, ara no, com acos­tuma a fer, mal­grat que la gent del lloc hi està tan ave­sada que ni la noten. No hi havia gaire gent, perquè és un home­natge local, que acaba després amb un dinar de ger­ma­nor. Detecto molta nostàlgia, no pas de la vida vis­cuda, que prou dura ha estat, sinó del futur somiat. Són gent que ha llui­tat tota la vida per la lli­ber­tat, els més grans, i gent que aguan­tarà aquest com­promís fins al final dels dies, els més joves. Me'ls mirava, espe­rant el moment d'adreçar-los uns mots, i recor­dava les parau­les del pre­si­dent Mon­ti­lla en el fune­ral ofi­cial cele­brat a Montjuïc, quan va dir que tant Macià com Com­panys defen­sa­ven l'Espa­nya plu­ral i unida.

Aquest home no en té ni idea, vaig pen­sar, d'aquesta rea­li­tat. No l'ha vista ni de prop ni de lluny. Si t'afu­se­llen només pel fet de ser pre­si­dent de Cata­lu­nya, i ho assu­mei­xes com un honor, cons­ci­ent del valor simbòlic que el gest tindrà per sem­pre més, no et poden dir que defen­ses l'Espa­nya plu­ral. És ofen­siu. Però és aquesta dig­ni­tat cata­lana la que Espa­nya –o Mon­ti­lla– no vol reconèixer ni tan sols avui, i per això no s'anul·la el procés a Com­panys ni es demana perdó al poble de Cata­lu­nya i a la seva història. Pot­ser Mon­ti­lla no ha estat mai al Coll de la Man­re­lla, segu­ra­ment no. Hau­ria notat, pot­ser, que hi ha un pòsit de dolor en l'indret, la bar­reja de dolor i espe­rança de la gent que va mar­xar a l'exili per sal­var la pell, però qui sap si no ho va fer també per guar­dar el lle­gat del país, la memòria, la llen­gua, la lli­ber­tat.

Vam fer la pujada, en cotxe, amb en Mart­xelo Ota­mendi, l'antic direc­tor del diari Egunka­ria, des­truït abu­si­va­ment per l'Audi­en­cia Naci­o­nal, i que ara manté a través de Ber­ria la presència de la premsa en euskera. Un home loquaç, for­mal, bre­gat, que parla una mica com si donés lliçons, però capaç alhora de fer el seu par­la­ment en català i de qua­li­fi­car Cata­lu­nya com la seva “altra pàtria”, una pàtria exte­rior. Vam par­lar de la fi ja irre­ver­si­ble d'ETA i del fet que els governs ja pre­pa­ren l'esce­nari per l'endemà. Un esce­nari en què el PNB tor­narà a pri­mera fila, ine­luc­ta­ble­ment, perquè repre­senta una majo­ria social que avui no es pot evi­den­ciar, ja que el món abert­zale no té vot. He sen­tit, avui mateix que escric aques­tes línies, que el PP i el PSOE han tor­nat a pac­tar que no hi haurà can­di­dats abert­za­les en les pròximes elec­ci­ons sense con­demna explícita de la violència: l'aber­ració de la llei de par­tits en vigor per sem­pre més. Però és el PNB el par­tit que va a Madrid a pac­tar, a eixam­plar l'auto­no­mia i esta­blir, als mor­ros del lehen­dakari que va can­viar el mapa del temps de la tele pública, la toponímia pro­vin­cial en euskera.

La bufe­tada d'en Patxi López és tan bru­tal, és tan alta la veu que pro­clama que allà hi mana el PNB i que s'apar­tin les cri­a­tu­res, que cal con­ve­nir que Zapa­tero és un polític incle­ment. Incle­ment té aquí una con­no­tació moral. Ota­mendi expli­cava detalls, que ara no ve a tomb reve­lar, sobre com al País Basc s'està con­fi­gu­rant una majo­ria que va més enllà de la política, una mena de pacte naci­o­nal –i ho poso en minúscula perquè és un pacte tàcit– per anar més enllà, si convé fins a la inde­pendència. I és aquesta rea­li­tat la que li fa dir que Euskadi serà inde­pen­dent abans que Cata­lu­nya. És a dir, que serà inde­pen­dent qui tin­gui un pla per ser-ho, un pla que superi l'estricte àmbit polític. Ho deia mig en broma, però amb els bas­cos no se sap mai: es guar­den un roc a la faixa i no poques vega­des aquest roc va a parar al front dels cata­lans.

El tra­jecte en cotxe, amunt i avall, el vam fer amb el David, un home jove, també bre­gat, dinàmic, volun­tariós i mili­tant d'Esquerra Repu­bli­cana. Ja voldríem tenir-ne cent com ell! Repre­senta la joven­tut com­pro­mesa amb el país i que, a sobre, hi posa hores. Vam dis­cu­tir, lògica­ment, les pers­pec­ti­ves elec­to­rals, i no repe­tiré aquí les seves opi­ni­ons, però sí que em va sor­pren­dre que les reticències o les crítiques que els matei­xos mili­tants fan a ERC no fre­guen mai les estratègies. És com si hagues­sin llui­tat con­tra els ele­ments: tots els actes tro­ben una jus­ti­fi­cació. M'agrada aquesta tena­ci­tat, però sóc de les que pen­sen que no totes les estratègies, i menys encara els ges­tos tàctics, d'Esquerra han estat encer­tats i que és pre­ci­sa­ment el gar­buix dels uns amb les altres el que els pas­sarà fac­tura. No és el moment, ara que estem en període pre­e­lec­to­ral, d'asse­nya­lar errors o, pit­jor encara, men­ti­des, però és obvi que ERC con­si­dera que menja a part en relació amb el movi­ment inde­pen­den­tista que li ha cres­cut al vol­tant sense que ni s'ho pogués ima­gi­nar. Un movi­ment que, per tant, ha resul­tat díscol i sovint empi­pa­dor.

A l'hora de dinar vam com­par­tir esto­va­lles amb en Pere Ignasi Fages, un vell amic i vell llui­ta­dor, ara con­sa­grat a escriure una memòria par­cial de la seva vida –en té més d'una per expli­car–, i vam recor­dar els vells temps de l'Assem­blea de Cata­lu­nya. L'Assem­blea és un dels mites d'aquest país, mal­grat que no tenia un fun­ci­o­na­ment per­fecte, i vam riure recor­dant anècdo­tes, mani­pu­la­ci­ons, fal·làcies. Però és obvi que hem de tor­nar a les bases, que van tenir la seva eficàcia, de les mobi­lit­za­ci­ons de la tran­sició. Perquè ara estem enca­rant una nova tran­sició i perquè ens movem pel mateix objec­tiu: la lli­ber­tat, la rege­ne­ració política, el futur. El joc serà polític, però la base, l'ànima, serà civil, orga­nit­zada i crítica.