Només els toros?

Si fóssim dipu­tats al Par­la­ment hi ha una cosa que ens hau­ria dei­xat un mal regust de boca després de la famosa votació sobre la pro­hi­bició de les cur­ses de braus. I no és ni el resul­tat final, ni el ressò obtin­gut, ni l'ús mediàtic que alguns en van fer. El que resulta pre­o­cu­pant és la mena de raons que es van ven­ti­lar per tal de jus­ti­fi­car el pro­ce­di­ment de la votació.

En pri­mer lloc, hi ha aquesta reve­la­dora expressió que ens parla de la “lli­ber­tat de vot”. Lli­ber­tat gra­ci­o­sa­ment i excep­ci­o­nal­ment con­ce­dida per qui té el poder de fer-ho. És lamen­ta­ble cons­ta­tar explícita­ment i sense embuts que la situ­ació par­la­mentària habi­tual és no tenir lli­ber­tat, espe­rem que només sigui de vot. De fet, fa poques set­ma­nes, quan es va pro­duir a Madrid una situ­ació com aquesta però en sen­tit con­trari (un dipu­tat del PSOE va votar dife­rent, i per tant lliu­re­ment, de la majo­ria del seu grup par­la­men­tari quan no se li havia con­ce­dit el permís de fer-ho), el cap de files del seu grup par­la­men­tari va comen­tar, en san­ci­o­nar-lo, que l'opinió era lliure, però la lle­ial­tat era obli­gada. Dis­sor­ta­da­ment, no va acla­rir quina mena de lle­ial­tat i envers qui. Queda clar, doncs, que els elec­tors d'un dipu­tat no són les per­so­nes que el voten, sinó el secre­tari gene­ral del par­tit, el d'orga­nit­zació i les eufemísti­ca­ment ano­me­na­des “comis­si­ons de llis­tes”, que són els qui deci­dei­xen l'ordre de les llis­tes. Lle­ial­tat… i obediència deguda a qui deci­deix quan pots fer ús de la teva lli­ber­tat. No estem pro­pug­nant un fun­ci­o­na­ment caòtic i impre­vi­si­ble dels par­tits, ens estem –sim­ple­ment– pre­gun­tant què revela el fet que, d'una manera plàcida i con­for­ta­ble, hom parli en deter­mi­nats casos de con­ce­dir l'esmen­tada “lli­ber­tat de vot”. Pen­sin tan sols quin podria ser el seu antònim.

I si el terme resulta reve­la­dor, pin­to­res­ques són algu­nes raons adduïdes per jus­ti­fi­car-lo. En pri­mer lloc, l'intent de treure ferro a la situ­ació dient que no s'havia de poli­tit­zar una qüestió que més aviat res­po­nia a raons de valors o de consciència. Per l'amor de Déu! Des­po­li­tit­zar una votació al Par­la­ment? Però no s'hi va a fer política? Tot el que s'hi esdevé té una dimensió política, no cal­dria sinó. En el fons, quan es parla de “des­po­li­tit­zar” és pit­jor el remei que la malal­tia, perquè s'assu­meix altre cop que fer política és una cosa mali­ci­osa, de baixa volada, tèrbola, que empas­tifa el que toca. Poli­tit­zar el que sigui ja s'ha con­ver­tit en si mateix en una des­qua­li­fi­cació. Quan hom pren una qual­se­vol ini­ci­a­tiva, si els seus adver­sa­ris acon­se­guei­xen fer creure que està poli­tit­zada, pot estar ben bé segur que ja ha begut oli. Una cosa són els movi­ments tàctics i mani­pu­la­dors que es puguin fer de vega­des des del par­tit polític que sigui, i una altra cosa és dir-ne, d'això, poli­tit­zació. Perquè així seguim ali­men­tant el descrèdit i la minus­va­lo­ració de la política, dit així en gene­ral, una cosa que cap soci­e­tat amb dos dits de front no es pot per­me­tre. Ho vàrem dir aquí en una altra ocasió: el que s'oposa a la mala política és la bona política, i no la no-política. Aca­ba­rem com aque­lla senyora que, amb una fran­quesa ingènua però reve­la­dora d'un estat d'opinió que té més den­si­tat de la desit­ja­ble, decla­rava davant d'un micròfon que a ella no li agra­da­ven els par­tits polítics… perquè esta­ven massa poli­tit­zats!

L'altra esqui­zofrènia amb què ens han obse­quiat és aquesta asso­ci­ació entre l'excep­ci­o­na­li­tat de la lli­ber­tat de vot i i el votar d'acord amb els valors i la consciència. Tor­nem-hi amb el mite que els valors són el reialme de la puresa, i la consciència la for­ta­lesa inac­ces­si­ble a qual­se­vol crítica o dis­cussió (per què deu ser que tanta gent que ha fet alguna desgràcia addu­eix que té una gran tran­quil·litat de consciència?). I si es tractés exac­ta­ment del con­trari? I si es tractés de fer el tre­ball –polític!– “a consciència”, és a dir, d'anar expli­ci­tant com les deci­si­ons que es pre­nen no són mai sim­ples deci­si­ons, sinó que encar­nen una diver­si­tat de valors i pre­ferències de la manera que sem­bla més ade­quada pos­si­ble, i que hom està dis­po­sat a argu­men­tar-ho i dis­cu­tir-ho? La política no és més aviat la capa­ci­tat de mos­trar amb fets i deci­si­ons com s'inter­pe­ne­tren valors, pre­ferències, reso­lució de con­flic­tes i nego­ci­a­ci­ons d'interes­sos? I la consciència no hau­ria d'anar més enllà del silenci íntim i ser capaç d'expli­car aquest procés de manera creïble? O és que pre­fe­rim polítics incons­ci­ents?

Posats a triar, nosal­tres pre­fe­riríem que l'abo­lició de les cur­ses de braus s'hagués votat amb dis­ci­plina de par­tit a canvi de saber què vota­rien en consciència i amb lli­ber­tat els nos­tres dipu­tats i dipu­ta­des quan voten, per exem­ple, par­ti­des pres­su­postàries o altres lleis con­tro­ver­ti­des. I, posats a dema­nar, també quan voten el can­di­dat a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat.