De Mohameds i d'ases

Quan l'Ins­ti­tut d'Estadística de Cata­lu­nya (Ides­cat per als amics) encara no exis­tia, per saber quins eren els noms més comuns calia recórrer al refra­nyer: “De Joseps, Joans, Peres i ases, n'hi ha a totes les cases.” Si feu pas­sar el Joan al davant o n'eli­mi­neu el Pere, també val. Una dita metafòrica, amb un punt de malícia, però reve­la­dora d'una rea­li­tat.

Aquest adagi ja no res­pon a l'actu­a­li­tat onomàstica cata­lana, si fem cas, ara sí, del recompte de l'Ides­cat. Avui, el nom de nen (anava a dir “nom de pila”, però de seguida veu­reu que seria incor­recte) que s'ha posat més durant l'últim any per exem­ple al Baix Empordà ha estat Moha­med. Curiós. Curiós, però no necessària­ment pre­o­cu­pant. Avui és Moha­med i abans foren els Joans, els Joseps i els Peres (els ases, bé, gràcies), que en van des­plaçar d'altres. Ibra­him Ibn Yaqub, Moixé ben Nah­man o Shlomo ben Ade­ret van ser uns ciu­ta­dans impor­tantíssims de Tor­tosa, Girona i Bar­ce­lona, res­pec­ti­va­ment, que van viure fa segles i que par­la­ven un català impe­ca­ble, o almenys tan impe­ca­ble com els seus con­ciu­ta­dans d'ales­ho­res. Per tant, l'evo­lució dels noms és rela­tiva. El que compta és que si algun dia el refrany acaba resant “de Moha­meds, Has­sans, Omars i ases, n'hi ha a totes les cases”, no serem acu­sats de xenofòbia per algun inte­grista incapaç de cap­tar-ne la iro­nia i el doble sen­tit. Ens cos­tarà, segur. Però arri­barà. De moment, hi som força lluny. Con­cre­ta­ment som en el punt de sen­tir-nos a dir que el refrany “de Joans, Joseps, Peres i ases, n'hi ha a totes les cases” és mas­clista perquè no res­pecta la pari­tat. De camí per córrer, en tenim, doncs. No ens poséssim pas ner­vi­o­sos.