El PSC contra els elements?

L'opinió publicada sovint s'enfila molt més enllà del que és raonable. Acostuma a córrer molt, a cremar etapes, no en va es produeix en el pla virtual, on tot llisca, on els camins no fan revolts abans de decidir-se, sinó que poden resultar rectilinis i exhaurir-se en un no res. La realitat, però, no es produeix en aquests paràmetres iridescents, sinó que està feta de percepcions molt més corpòries i d'una cultura difusa difícil d'alterar.

Del cúmul de l'opinió publicada, podria desprendre's que el PSC navega a repèl de tres elements insuperables que l'empenyen cap al naufragi: la manca de cultura de coalició, que ha instal·lat el “tripartit” a l'ull de l'huracà; la sentència de l'Estatut, que hauria desmentit la via federal; i el reajustament econòmic del govern de l'Estat, que estaria inhibint el vot socialista més fidel. En el terreny del real, en canvi, això no és tan clar. O, almenys, sembla que són molt a l'abast els antídots per compensar-ho i fins i tot donar-li la volta.

La manca de cultura de coalició és clamorosa tant en el context català com en l'espanyol, on han primat les majories absolutes i on, fins al govern d'Entesa, no hi havia hagut cap govern de coalició. Aquest fet impregna la pell fina d'alguns i, sobretot, resulta ser un brou de cultiu ideal per a l'oposició política i per a la plaga de l'escàndol mediàtic. Així ha estat com el més lleu grinyol de la coalició, a través de les corresponents amplificacions, ha esdevingut inevitablement un eixordador terrabastall. Tothom, però, té consciència de l'excés manipulador. Només cal verbalitzar-lo i oposar-hi la ingent obra de govern realitzada, tant en el terreny social com nacional. Només cal comparar amb anteriors legislatures per saber de què estem parlant i quins són els interessos que hi ha en joc per copsar degudament la diferència entre un projecte nacional d'esquerra i els interessos de la dreta, amb la vella i coneguda cançó de l'estira-i-arronsa.

la sentència de l'Estatut, al seu torn, obra una nova etapa en la qual Espanya haurà de determinar si està disposada a reconèixer la seva pluralitat nacional –i doncs, a esmenar la famosa sentència involucionista i a obrir el desenvolupament plurinacional de l'Estat– o si, per contra, es disposa a expulsar Catalunya del projecte espanyol. Perquè una cosa és clara: Catalunya no deixarà de ser el que és. L'Espanya democràtica, els seus representants electes, amb els quals vam pactar l'Estatut, tenen ara la paraula. Han de respondre a un país que es declara autonomista-federalista en un 70%, i independentista en un 22%; a un país, que no es deixarà entabanar. Entretant, una altra cosa es fa del tot evident: la marxa enrere no porta enlloc. La història, s'ha dit, només es repeteix com a tragèdia o com a farsa. Des d'un punt de vista nacional, no és hora de restablir el “peix al cove”, sinó d'afirmar l'Estatut sencer i el federalisme plurinacional.

Finalment, el reajustament econòmic del govern de l'Estat resulta una patacada per als votants socialistes i, en conseqüència, una invitació a l'atonia i a l'abstenció. Pot no ser així d'aquí a un parell d'anys, en les eleccions estatals, quan potser ja hauran llucat els primers brots verds. Malgrat tot, la gent és més llesta del que molts pensen i té una clara percepció del desgovern global que ha condemnat els governs democràtics a prendre mesures draconianes, cosa que fa peremptòria la necessitat de governació democràtica global, és a dir, de més democràcia i no de menys, de més política reformadora i no de menys, de més participació i no de menys. La gent ho sap. Igual que sap qui és qui. I són d'una ajuda inestimable els qui ensenyen l'orella, com l'inefable Felip Puig, que ha proclamat que la retallada de l'estat social que vol fer CiU no serà pas salvatge (!): excusatio non petita, accusatio manifesta.