‘Le métèque'

Ja en ante­ri­ors assaigs meus he par­lat de la figura del métèque. Del pri­vi­legi que abans tenia el migrant que, en terra estra­nya, se sen­tia a l'abric de l'hos­pi­ta­li­tat antany prac­ti­cada pel antics pobles. Així doncs, la filoxènia –l'amor a l'estran­ger– era a l'antiga Grècia, i en con­tra­po­sició a la xenofòbia –mot que en temps moderns hom ja no escriu en itàlica–, un exer­cici habi­tual. De fet, els mots de la cançó de Geor­ges Mous­taki m'il·lumi­nen: “Avec ma gueule de métèque/ De juif errant, de pâtre grec/Et mes che­veux aux qua­tre vents/Avec mes yeux tout délavés/Qui me don­nent l'air de rêver/Moi qui ne rêve plus sou­vent...

I és que vivim temps en què el preu del somni està pels núvols i tan sols ens salva un aire de som­ni­a­dor en la mirada. Amb aquesta acti­tud endreço els mots ini­ci­als del pre­sent paper en home­natge a una de les ciu­tats més esbo­jar­ra­des, alhora que més hos­pi­talàries: La Paz, la meva llar en els dar­rers tres mesos, i una de les ciu­tats que al llarg dels anys –en suc­ces­si­ves visi­tes– m'ha aco­llit hos­pi­talària­ment en la meva con­dició de meta­nas­tis –emi­grant– modern a l'escalf dels meus amics. Una urbs que des de la plaça Pérez Velasco, en ple cen­tre urbà, es veu com un infi­nit arbre de Nadal il·lumi­nat pels milers de neons taronja dels men­ja­dors i les alco­ves de les llars dels qui, pre­ci­sa­ment, l'han colo­nit­zat pro­vi­nents de la rura­lia en les últi­mes cinc dècades.

Una ciu­tat, doncs, d'e-migrants, atesa la doble con­dició de qui migra: ocult en un immi­grant hi ha sem­pre un emi­grant –un des­ar­re­lat que s'ha vist obli­gat a aban­do­nar la seva terra–. Per això La Paz és un espai càlid mal­grat el fred del clima que carac­te­ritza en espe­cial les seves nits llar­gues. I si Grècia, de la qual par­lava al començament, és una terra de mari­ners i comer­ci­ants, Bolívia és un país de miners i cam­pe­rols que malda per tro­bar un destí si pot ser menys dramàtic que la seva història més recent.

Això és el que atre­so­ren els pobles mil·lena­ris, síntesi de la dis­sort: un caliu que té en el dret d'aco­llida, tant se val que siguis un estrany, el cor de la seva ànima. A La Paz, lloc de tro­bada de milers d'exclo­sos pel sis­tema, com a métèque em sé ple­na­ment inte­grat. O sigui, un ésser lliure com el vent, que per moments aban­dona en mans de l'amis­tat totes les pors. I així: Et nous ferons de cha­que jour/Tout une éter­nité d'amour/Que nous viv­rons à en mou­rir.