Canvi de cicle

Aquest estiu per l'agost, amb motiu de les seves festes –Aste Nagusia–, vaig passar uns dies a Bilbao per anar als toros. La sensació que me'n vaig endur en marxar va ser la d'una societat basca tranquil·la, relaxada i satisfeta. La conversa llarga i confiada amb els vells amics d'estudis i amb companys d'ofici, al voltant sempre d'una taula esplèndida; els passejos per diferents indrets de la ciutat, endreçats i polits d'una forma impecable; i, per acabar, la percepció –difosa però real– d'un benestar general, llunyà de la crispació de fa pocs anys, em feren concloure que el temps d'ETA s'ha acabat. Ningú m'ho digué clarament, però no cal: es percep sense paraules. La gent vol girar full. La majoria de la societat basca està cansada de la violència i, a més, sap que gaudeix d'institucions i de recursos suficients –d'autonomia real– per bastir satisfactòriament el seu futur. Una nit, sopant al Terraza del Ercilla, saludàrem un amic, castellà de Salamanca, aficionat als toros i amb certa vocació ganadera, que passava la setmana a Bilbao: se'l veia content. Quan marxà, un company de taula digué: “Éste se encuentra aquí como en su casa”. Era cert: tothom semblava trobar-se a Bilbao com a casa.

Es tracta d'una situació semblant a la que ens diuen els llibres que es vivia al País Basc pels volts de 1839, quan la Primer Guerra Carlina s'eternitzava, atès que l'exèrcit liberal era incapaç de derrotar el carlí a camp obert, i el carlí no podia sortir dels seus reductes. La gent estava cansada dels desastres d'una guerra ferotge; d'una brutalitat primària i desfermada. Volia pau per treballar, fer negocis i guanyar diners. Les mines, el ferro, el comerç amb Anglaterra, la industrialització i el progrés estaven esperant. Va haver-hi un moment en què tant l'oligarquia basca –i navarresa– com la madrilenya feren números i fixaren les seves posicions per sortir d'aquell impasse. L'oligarquia madrilenya demanava la implantació d'un mercat únic i la correlativa supressió dels burots interiors; l'oligarquia basca exigia la plena autonomia fiscal i la compra en exclusiva per als bascos de les terres desamortitzades al País Basc. S'arribà a un pacte, que se signà a Oñati i s'escenificà a Bergara un parell de dies més tard: va ser “el abrazo de Vergara” entre els generals Maroto i Espartero, que associem a gravats antics. A partir d'aquest moment s'anà perfilant legislativament –els anys 1839, 1841 i 1878– la posició singular que el País Basc i Navarra han gaudit fins ara a Espanya, qualsevol que hagi estat el seu règim polític, amb la sola excepció de Guipúscoa i Biscaia durant el règim franquista: una singularitat que es manifesta de forma destacada en el concert econòmic. Aquesta és la història que hi ha al darrere de la disposició addicional primera de la Constitució espanyola de 1978, que disposa que “La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals. L'actualització general del dit règim foral es durà a terme, si s'escau, dins el marc de la Constitució i dels estatuts d'autonomia”. L'Estat de les autonomies no es va fer, doncs, per a Euskadi i Navarra: aquestes van per lliure.

Fa quatre dies, el president Zapatero i el president del PNB arribaren a un pacte pel qual la minoria basca farà possible l'aprovació dels pressupostos pel 2011 i garantirà l'estabilitat del govern espanyol durant l'any i mig que resta de legislatura. A canvi, Euskadi augmenta significativament les seves competències: traspàs de les bonificacions a les cotitzacions empresarials de la Seguretat Social, gestió dels recursos de formació professional –amb el consegüent major control dels sindicats–, inspecció de treball i fons de garantia salarial. Aquesta és la concreta materialitat del pacte –que accentua la singularitat d'Euskadi dintre de la monarquia constitucional espanyola–; però és impossible que, en els contactes i converses que s'han sostingut, no hagi aflorat un fet innegable que està en l'ambient: que l'actual situació al País Basc i a Navarra és diferent de la de fa pocs anys. En efecte, l'èxit innegable de la lluita policial contra ETA i l'eradicació de l'esquerra abertzale de les institucions han generat una situació d'impasse que tindrà –abans o després– una sortida. Trigarà més o menys, es farà d'una forma o d'una altra, però arribarà. No tant pel voluntarisme dels polítics, sinó per la inexorable pressió d'una societat que, sense dir-ho expressament, ha decidit girar full perquè està cansada de la violència, sap que té prou eines i recursos per ser ella mateixa i vol afrontar el futur sense entrebancs. Tot el que neix mor. La història, cíclica o pendular, no s'atura, i tot el que semblava per sempre és cosa de quatre dies.

Ha començat un canvi de cicle. Un canvi de cicle que ha de ser contemplat amb cura des de Catalunya. Sobretot tenint en compte que els polítics catalans han tingut des de sempre una forta tendència a associar el destí de Catalunya al del País Basc, quan el cert és que els bascos mai han compartit aquest arrenglerament més enllà de les proclamacions retòriques d'aplecs i costellades. Els bascos –i navarresos– són molt conscients de la seva singularitat constitucional, la porten fins a l'extrem i se n'aprofiten en exclusiva. Per tant, quan una part dels polítics catalans i de la societat catalana sembla que confien el seu futur a decisions maximalistes, han de ser conscients que el canvi de cicle encetat els deixarà sols en l'escenari espanyol. Hauran de fer un “solo”.