No al canvi horari

Aquest dis­sabte es torna a can­viar l'hora i és una mesura que ens podríem ben estal­viar. Al llarg del segle XX moure el rellotge ha estat una cons­tant, gràcies a un anglès que es deia William Willett que tenia el cos­tum d'aixe­car-se aviat. Aquí no va ser fins al 1940 quan es va adop­tar com a hora ofi­cial la del meridià de Gre­enwich, que popu­lar­ment en diem l'hora del sol, sumant-li una hora més. Es va man­te­nir així fins a la guerra del Yom Kip­pur de 1973, que va pro­vo­car la pri­mera gran crisi del petroli i es va deci­dir avançar una hora en horari d'hivern, que després es recu­pera a la pri­ma­vera. Es deia que la decisió es pre­nia per estal­viar ener­gia, però en la pràctica s'eco­no­mitza poc i, en canvi, s'altera el ritme biològic de les per­so­nes, sobre­tot el dels nens i el de la gent gran, i també el dels ani­mals. Des del 1974 s'aplica el canvi horari al març i a l'octu­bre (abans era al setem­bre), i des del 1981 és una direc­tiva euro­pea, amb el sub­ter­fugi que l'acti­vi­tat humana es faci dins l'horari de sol. Es poden fer molts mati­sos, però hi ha el con­ven­ci­ment que no s'estal­via gaire res, quan l'alte­ració ens fa anar de cor­coll un gra­pat de dies. Si real­ment parléssim d'estalvi energètic, es podria dis­cu­tir en quin moment hau­ria d'aca­bar l'horari de màxima audiència a la tele­visió; a quina hora hau­rien de tan­car els locals públics; de quin nivell de con­ta­mi­nació lumínica pública ens podríem estal­viar; de quants graus s'hau­rien de posar de màxim les cale­fac­ci­ons i de mínim els aires con­di­ci­o­nats; o com resol­dre el fet que alguns tre­ba­llem tota la jor­nada amb llum elèctrica i en espais tan­cats, on no hi ha canvi horari que ens salvi.