En precampanya

La precampanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya ha arrencat amb un vol gallinaci. És evident que la presumpta desafecció política només pot neutralitzar-se a través de la recuperació del prestigi de la política. Però vista la trajectòria recent i les primeres actuacions electoralistes fa tot l'efecte que estem lluny d'emprendre un procés de revitalització i que, de nou, l'oportunisme populista guanyarà la partida a una cada cop més imprescindible renovació del capital ideològic de la política. La legislatura que tanquem ha vingut marcada per una incontestable obra de govern, que sovint no és prou reconeguda. Però també ha vingut marcada per l'esclat de casos de corrupció, la crisi econòmica, un dèficit galopant d'inversions en infraestructures a Catalunya, la sentència del TC, l'esgotament del model que va blindar la Transició, i un Estat de les autonomies polaritzat per dues expressions de desigualtat: els règims de concert fiscal de Navarra i el País Basc en un extrem, i, a l'altre, les peonades a Andalusia. Enmig d'aquest context, seria desitjable un doll d'energia ideològica que restaurés la força del poder transformador que hauria de tenir la política. Però les coses no van per aquí. I la presència de Mas i Montilla al programa La noria potser no és només una anècdota sinó un emblema fidel del que ens espera fins al proper 28 de novembre. L'escenificació i el teatre d'opereta no han fet res més que començar. Aquí tenim el sainet entre PSC i CiU per negociar un hipotètic debat en castellà; aquí tenim la nuesa redundant del Partido por la Ciudadanía; aquí tenim les irregularitats atribuïdes a Laporta, sàviament servides en fascicles; aquí tenim la carta de presentació del PP a Badalona. No hi ha pitjor error que la reiteració de l'error.