La taula rodona

Fa més de mitja vida. Jo tenia vint anys encara no. Tre­ba­llava al diari Avui i estu­di­ava peri­o­disme a Bella­terra. Ja lla­vors anava de bòlit, tot i que no hi havia ningú al món que depengués de mi. Tenia, sense voler-ho, la pre­potència de la joven­tut: aquell creure'm que podia fer el que calgués, i que ho faria bé.

Em va tru­car la pro­fes­sora Lluïsa Gràcia per con­vi­dar-me a par­ti­ci­par en una taula rodona a la Uni­ver­si­tat de Girona, sobre llen­gua i mit­jans de comu­ni­cació. Seríem qua­tre, un dels quals, Joan Solà. Vaig accep­tar sense pen­sar-m'ho gaire. Si ho hagués fet, hau­ria reco­ma­nat a la Lluïsa que em subs­tituís per algú amb més bagatge, en atenció als com­panys de debat i als apre­nents de filòleg.

Vaig reco­llir l'admi­rat Joan Solà amb cotxe i vam pujar cap a Girona. Massa tard per posar-hi remei, vaig des­co­brir que una nena de dinou anys pri­vada del do de la paraula oral no s'hau­ria d'haver pre­sen­tat a una taula rodona amb les mans a les but­xa­ques: com a mínim calia espe­rar de mi que dugués qua­tre idees escri­tes, però em vaig limi­tar a impro­vi­sar de mala manera. Quan em van dema­nar que fes una breu expo­sició sobre el tema, m'hau­ria vol­gut fon­dre: em vaig anar fent petita, petita, petita, con­vençuda que estava pro­ta­go­nit­zant el ridícul del segle al cos­tat d'una eminència i amb els estu­di­ants giro­nins per tes­ti­mo­nis. La rema­tada va arri­bar quan, després del debat i abans d'un dinar que se'm va fer etern, em van donar un taló prou generós. Ni se m'havia acu­dit que allò era una feina remu­ne­rada. Aquells diners em cre­ma­ven: no me'ls havia gua­nyat.

Durant el viatge de tor­nada (a la tarda havia d'entre­vis­tar l'ales­ho­res con­se­ller d'Ense­nya­ment, Josep Laporte, que tenia com a cap de premsa el futur dra­ma­turg Jordi Gal­ce­ran), vaig inten­tar dema­nar dis­cul­pes a Joan Solà per la meva des­a­for­tu­nada inter­venció a la taula rodona, i encara no sé si me'n vaig sor­tir. Sí que sé que des d'ales­ho­res he tin­gut el pri­vi­legi de trac­tar sovint el pro­fes­sor Solà, i que sem­pre, sem­pre, sem­pre m'ha vin­gut al cap el ridícul que vaig fer aquell dia (ell va tenir el detall de no recor­dar-m'ho mai). També he par­ti­ci­pat en força xer­ra­des i tau­les rodo­nes, i sem­pre, sem­pre, sem­pre me les he pre­pa­rat a consciència. Hi ha errors que només es come­ten un cop.

Per­do­neu la bata­lleta, però el dijous 21 d'octu­bre, havent lle­git a l'Avui l'arti­cle de comiat del gran lingüista, vaig dir-li per cor­reu que els seus lec­tors el tro­baríem a fal­tar. Ell em va res­pon­dre amb un “gràcies” que no tocava (l'agraïment és nos­tre, per des­comp­tat) i jo em vaig tor­nar a sen­tir petita, petita, petita davant la humi­li­tat del mes­tre.