El raig que no cessa

Aquest cap de set­mana, men­tre els repar­ti­dors d'algu­nes piz­ze­ries s'engan­xa­ven la capa de vam­pir amb la maleta de la moto, men­tre recordàvem el plaer d'una nit una hora més llarga i oblidàvem el mal­son d'uns dies, a par­tir d'ara, una hora més curts, Miguel Hernández, o la seva memòria, com­plia cent anys. El poeta ala­cantí va viure només 31 anys, tots arre­lats a la terra, d'on venia de tenir cura de les cabres, i on va aca­bar els seus dies, per culpa d'una tuber­cu­losi pul­mo­nar, empre­so­nat pel règim fran­quista. Durant la seva vida tan curta va haver de fer front a dures pro­ves: va ser un home que nasqué tard, massa lluny de la gene­ració a la qual de veri­tat per­ta­nyia, la del 27, i massa a prop d'una que no li escau, la del 36. Va llui­tar a la Guerra Civil al bàndol repu­blicà, va ser empre­so­nat, va per­dre un fill i va morir abans que la seva dona en donés a llum un altre. “Menos tu vien­tre”, li va escriure a ella des de la presó quan va saber que estava nova­ment emba­ras­sada: “Menos tu vien­tre todo es con­fuso. Menos tu vien­tre todo es futuro fugaz, pasado valdío y tur­bio. (...) Menos tu vien­tre todo es oscuro, menos tu vien­tre claro y pro­fundo”. Només al teu ven­tre es gesta la vida i la llum. Tota la resta és guerra, men­tida i mort.

Aquest dis­sabte pas­sat Miguel Hernández hagués fet cent anys, i Bar­ce­lona ha sabut tro­bar el seu lloc dins de l'home­natge, o pot­ser seria més honest expli­car que algú ha tro­bat en Bar­ce­lona un esce­nari on ofe­rir el seu home­natge par­ti­cu­lar al poeta. En un for­mat íntim, de poc pres­su­post però molta volada, Miguel Molina ha pre­sen­tat una única funció de l'espec­ta­cle De Miguel a Miguel. L'esce­nari va ser el petitíssim tea­tre Tra­di­cionàrius, al barri de Gràcia, i l'entrada es dis­pa­rava a 35 euros. Molina era Hernández, i en certa manera tots dos es feien un home­natge mutu. Podríem acor­dar que Molina bri­llava més gràcies a Hernández.

L'espec­ta­cle, bri­llant de tota manera, estava pen­sat per emo­ci­o­nar des del pri­mer moment. Acom­pa­nyat de l'estu­penda coreògrafa Maca­rena Var­gas, que feia també de Jose­fina Man­resa, dona del poeta, i de la música, tan adi­ent, com­posta per Lluís de Arquer i inter­pre­tada a piano i celo pel propi De Arquer i la cel·lista Gabri­e­lle Kauf­man, Molina començava enca­de­nant clímax rere clímax i així seguia una hora sen­cera, que pas­sava com una exha­lació. Els cos­sos en movi­ment sinuós, ingra­vi­ta­ci­o­nals, con­tras­ta­ven amb el vers ter­re­nal i can­te­llut d'Hernández. De fons, el diàleg entre piano i el celo, l'home i la dona, enri­quia el text i har­mo­nit­zava el to de l'actor.

Tan orgullós està Molina de l'esforç i el resul­tat de l'espec­ta­cle, que després de tocar el cel amb les mans va pecar en allò més bàsic: aca­bats els aplau­di­ments, llarguíssims, va come­tre l'error de voler expli­car-se: expli­car el perquè, el com, el qui. I ales­ho­res, tan abrup­ta­ment, el públic va sor­tir de l'engany, va des­a­parèixer Hernández i va irrom­pre Molina, quan aque­lla nit Molina hau­ria d'haver exis­tit només a través dels ver­sos del poeta. El mitjà es va rebel·lar com un fi. Però el pecat capi­tal de la vani­tat no va des­lluir l'espec­ta­cle, i molt menys si ens ado­nem que Molina ha vol­gut inte­grar Bar­ce­lona dins del cir­cuit d'home­natge al poeta, quan sem­blava que Bar­ce­lona, per ella sola, se n'havia obli­dat una mica. A més, De Miguel a Miguel dóna sen­tit a les parau­les que va escriure Neruda quan va assa­ben­tar-se de la mort d'Hernández: “Ens toca ara i sem­pre treure'l de la seva presó mor­tal, il·lumi­nar-lo amb la seva valen­tia i el seu mar­tiri, mos­trar-lo com a exem­ple de cor tan pur. Donar-li la llum. Donar-se-la a cops de record, a pale­ta­des de clare­dat que el rebel·lin, arcàngel d'una glòria ter­res­tre que va caure en la nit armat amb l'espasa de la llum”.