Viratge de banquers

De vegades, el món sembla que funcioni al revés de com era previsible. Per exemple, en plena crisi econòmica és la cancellera Angela Merkel, amb el suport del també dretà president Sarkozy, la que reclama unes noves regles del joc a fi de que, si cal ajudar un país com es va haver de fer amb Grècia, els bancs i les caixes hagin de fer-se càrrec d'una part del cost de l'operació. En canvi, el primer ministre Zapatero, que figura que és d'esquerres, declara que es nega a fer pagar una part del deute públic al sistema financer. Prefereix que siguin els països veïns de l'eurozona els qui el rescatin sense haver de renegociar amb les entitats de crèdit privades. I no és partidari que hagin de pagar part de la factura tot renunciant a recuperar una fracció dels préstecs concedits. Però és clar que la senyora Merkel no està disposada que els contribuents del seu país paguin els excessos dels altres membres de la unió monetària. Posem per cas que els alemanys que es jubilen als 67 anys paguin les pensions dels grecs que es retiren molt més joves i que fan tantes trampes estadístiques que fins i tot van falsejar la distància entre Atenes i Marató que serveix per fixar el recorregut de la cursa olímpica.

S'han invertit, doncs, els previsibles papers respectius i, a més a més, el govern espanyol va fent giragonses amb una clara mostra de divisió interna. D'entrada, va resultar sorprenent que, a l'hora de remodelar el govern, l'àrea d'economia, que és el tema que va pitjor, no fos objecte de cap retoc. I també que Zapatero i el secretari d'estat Campa afirmessin fa poques setmanes que la concessió de crèdits de la banca a les empreses anava molt millor i guanyava fluïdesa, mentre que fa pocs dies la ministra Salgado amenacés els bancs i les caixes d'unes possibles actuacions correctives de la seva actitud negativa en relació al necessari finançament de les empreses i principalment de les pimes. Les possibles explicacions d'aquesta contradicció podrien passar eventualment per l'aparent adscripció de Salgado a la línia Rubalcaba i potser també per la reacció contra uns banquers que gradualment es van manifestant favorables al PP amb vista a les eleccions generals. En aquest sentit, el financer que sempre fa el paper d'aquell frare que en un higròmetre com de diorama marcava els canvis meteorològics, és òbviament Emilio Botín. I últimament no para de gesticular a favor de Mariano Rajoy.

Tant se val que fa uns mesos i apoltronat a la Moncloa exhibís els seus elàstics, sense americana, en una demostració gestual i visible d'on rau el poder real o que el govern del PSOE li hagués fet el trajo a mida de la doctrina Botín per evitar-li responsabilitats penals en el cas de les cessions de crèdits gràcies a l'abstenció de la fiscalia que depèn del govern i, per això, no es va personar a la causa per ordres de la superioritat. Al capdavall, els interessos són la qüestió prioritària i els titulars del poder fàctic, demostren la seva influència real sempre que els convé. Segurament, per aquest motiu i tot aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, en aquest cas, quan l'Institut de l'Empresa Familiar es va reunir a Santander, naturalment va fer una compareixença estel·lar tot i que no és directiu d'aquest club que ara presideix Isak Andia, i es va despenjar amb unes declaracions contra l'estat de les autonomies. De passada, també va reclamar que la reestructuració (és a dir, enterrament) de les caixes anés més ràpida i que la reforma laboral fos més radical. Després, naturalment, es va fotografiar amb abraçada a Rajoy i se'n va anar tan feliç. Curiosament ell va dir que el negoci del Santander a Espanya és només el 17% del total i Andic va dir igualment que la facturació de Mango al mercat interior és tan sols del 17%. Així, doncs, mentre Obama als EUA i els països capdavanters de la UE intenten impedir junt amb el Banc de Pagaments de Basilea, l'FMI, el G-20 i tutti quanti que els bancs i les caixes no puguin tornar a ser rescatats per contribuents i quedin sotmesos a una regulació que els faci coresponsables, aquí, els financers segueixen amb altivesa, negant-se que se'ls pugui aplicar cap mesura preventiva i, a més a més, dient al govern, com si fos (o potser ho és) un subaltern, allò que cal que faci.

Déu hi faci més que nosaltres.