Viratge de banquers

De vega­des, el món sem­bla que fun­ci­oni al revés de com era pre­vi­si­ble. Per exem­ple, en plena crisi econòmica és la can­ce­llera Angela Merkel, amb el suport del també dretà pre­si­dent Sarkozy, la que reclama unes noves regles del joc a fi de que, si cal aju­dar un país com es va haver de fer amb Grècia, els bancs i les cai­xes hagin de fer-se càrrec d'una part del cost de l'ope­ració. En canvi, el pri­mer minis­tre Zapa­tero, que figura que és d'esquer­res, declara que es nega a fer pagar una part del deute públic al sis­tema finan­cer. Pre­fe­reix que siguin els països veïns de l'euro­zona els qui el res­ca­tin sense haver de rene­go­ciar amb les enti­tats de crèdit pri­va­des. I no és par­ti­dari que hagin de pagar part de la fac­tura tot renun­ci­ant a recu­pe­rar una fracció dels préstecs con­ce­dits. Però és clar que la senyora Merkel no està dis­po­sada que els con­tri­bu­ents del seu país paguin els exces­sos dels altres mem­bres de la unió monetària. Posem per cas que els ale­manys que es jubi­len als 67 anys paguin les pen­si­ons dels grecs que es reti­ren molt més joves i que fan tan­tes tram­pes estadísti­ques que fins i tot van fal­se­jar la distància entre Ate­nes i Marató que ser­veix per fixar el recor­re­gut de la cursa olímpica.

S'han inver­tit, doncs, els pre­vi­si­bles papers res­pec­tius i, a més a més, el govern espa­nyol va fent gira­gon­ses amb una clara mos­tra de divisió interna. D'entrada, va resul­tar sor­pre­nent que, a l'hora de remo­de­lar el govern, l'àrea d'eco­no­mia, que és el tema que va pit­jor, no fos objecte de cap retoc. I també que Zapa­tero i el secre­tari d'estat Campa afir­mes­sin fa poques set­ma­nes que la con­cessió de crèdits de la banca a les empre­ses anava molt millor i gua­nyava fluïdesa, men­tre que fa pocs dies la minis­tra Sal­gado ame­nacés els bancs i les cai­xes d'unes pos­si­bles actu­a­ci­ons cor­rec­ti­ves de la seva acti­tud nega­tiva en relació al neces­sari finançament de les empre­ses i prin­ci­pal­ment de les pimes. Les pos­si­bles expli­ca­ci­ons d'aquesta con­tra­dicció podrien pas­sar even­tu­al­ment per l'apa­rent ads­cripció de Sal­gado a la línia Rubal­caba i pot­ser també per la reacció con­tra uns ban­quers que gra­du­al­ment es van mani­fes­tant favo­ra­bles al PP amb vista a les elec­ci­ons gene­rals. En aquest sen­tit, el finan­cer que sem­pre fa el paper d'aquell frare que en un higròmetre com de dio­rama mar­cava els can­vis mete­o­rològics, és òbvi­a­ment Emi­lio Botín. I últi­ma­ment no para de ges­ti­cu­lar a favor de Mari­ano Rajoy.

Tant se val que fa uns mesos i apol­tro­nat a la Mon­cloa exhibís els seus elàstics, sense ame­ri­cana, en una demos­tració ges­tual i visi­ble d'on rau el poder real o que el govern del PSOE li hagués fet el trajo a mida de la doc­trina Botín per evi­tar-li res­pon­sa­bi­li­tats penals en el cas de les ces­si­ons de crèdits gràcies a l'abs­tenció de la fis­ca­lia que depèn del govern i, per això, no es va per­so­nar a la causa per ordres de la supe­ri­o­ri­tat. Al cap­da­vall, els interes­sos són la qüestió pri­o­ritària i els titu­lars del poder fàctic, demos­tren la seva influència real sem­pre que els convé. Segu­ra­ment, per aquest motiu i tot apro­fi­tant que el Pisu­erga passa per Valla­do­lid, en aquest cas, quan l'Ins­ti­tut de l'Empresa Fami­liar es va reu­nir a San­tan­der, natu­ral­ment va fer una com­pa­rei­xença estel·lar tot i que no és direc­tiu d'aquest club que ara pre­si­deix Isak Andia, i es va des­pen­jar amb unes decla­ra­ci­ons con­tra l'estat de les auto­no­mies. De pas­sada, també va recla­mar que la rees­truc­tu­ració (és a dir, enter­ra­ment) de les cai­xes anés més ràpida i que la reforma labo­ral fos més radi­cal. Després, natu­ral­ment, es va foto­gra­fiar amb abraçada a Rajoy i se'n va anar tan feliç. Curi­o­sa­ment ell va dir que el negoci del San­tan­der a Espa­nya és només el 17% del total i Andic va dir igual­ment que la fac­tu­ració de Mango al mer­cat inte­rior és tan sols del 17%. Així, doncs, men­tre Obama als EUA i els països cap­da­van­ters de la UE inten­ten impe­dir junt amb el Banc de Paga­ments de Basi­lea, l'FMI, el G-20 i tutti quanti que els bancs i les cai­xes no puguin tor­nar a ser res­ca­tats per con­tri­bu­ents i que­din sot­me­sos a una regu­lació que els faci cores­pon­sa­bles, aquí, els finan­cers seguei­xen amb alti­vesa, negant-se que se'ls pugui apli­car cap mesura pre­ven­tiva i, a més a més, dient al govern, com si fos (o pot­ser ho és) un sub­al­tern, allò que cal que faci.

Déu hi faci més que nosal­tres.