Trossos

Males­tar

La victòria repu­bli­cana –o la der­rota demòcrata i d'Obama- als Estats Units res­pon de ben segur a claus molt nord-ame­ri­ca­nes. Però hi podríem tro­bar també els símpto­mes d'un males­tar més gene­ral, que afecta sobre­tot després de la crisi a tot allò que coneixíem com el món occi­den­tal, i per tant també a nosal­tres? Pot­ser aquest tomb sor­pre­nent de la política ame­ri­cana ve en part de la força d'aquest males­tar i dels errors en la res­posta que li ha donat Obama.

Obama

Obama va arri­bar al poder venent espe­rança. Però l'espe­rança és un pro­ducte polític ines­ta­ble: caduca amb el temps i sovint les espe­ran­ces con­cre­tes de la gent són tan vari­a­des que arri­ben a ser con­tra­dictòries. Ara a Obama se l'acusa de supèrbia i d'haver dece­but. Pot­ser el pro­blema no és tot d'ara. Pot­ser ve del moment de l'èxit: quan va ven­dre espe­ran­ces no les va con­cre­tar ni va expo­sar les difi­cul­tats. No va aco­tar les expec­ta­ti­ves i per tant no les ha pogut com­plir.

Decepció

Aquesta decepció té un punt de nor­mal i d'ine­vi­ta­ble: els gover­nants fan el més impo­pu­lar en començar les legis­la­tu­res, perquè cre­uen que tin­dran temps per remun­tar. Però el males­tar s'ha mul­ti­pli­cat per la crisi econòmica i la crisi del paper d'occi­dent en el món. Als anys trenta, la crisi va pro­vo­car popu­lis­mes i tota­li­ta­ris­mes. Al segle XXI ha pro­vo­cat un estat d'ànim agre, irri­ta­ble, impa­ci­ent, molt cor­ro­siu i exci­ta­ble. Obama ja n'ha tas­tat els efec­tes.