Sense revolucions

El govern del tri­par­tit
no defrauda. Acaba amb l'estil que ha carac­te­rit­zat el seu man­dat: fri­vo­li­tat matus­sera. Les decla­ra­ci­ons del senyor Amorós, sense anar més lluny,
no són res més que el para­digma de l'espe­rit que ha guiat aquest govern: l'anti­oc­ci­den­ta­lisme tro­nat. La irres­pon­sa­bi­li­tat del que no copsa el que
l'envolta perquè, a més de no haver anat a escola, és curt de gam­bals. És impor­tant saber arri­bar als llocs. Però més impor­tant encara és saber-ne mar­xar amb dig­ni­tat. I aquest govern va entrar esva­lo­ta­da­ment i marxa de forma indigna. A aquests gover­nants la història els dei­xarà mala­ment pel sim­ple fet que l'escriu­ran uns altres, no pas ells.

Hi ha dues dar­re­res actu­a­ci­ons, però, que Cata­lu­nya
no hau­ria d'obli­dar mai. Una
és la manera com el govern
ha dei­xat morir el nos­tre sis­tema de cai­xes d'estalvi. Encara que aquest era un pro­blema lar­vat durant anys, era pre­vi­si­ble com podia aca­bar. Pesarà sobre les espat­lles d'aquest
govern el fet d'haver col·labo­rat amb el govern espa­nyol
en la des­trucció d'un sis­tema finan­cer que ori­ginària­ment estava for­ta­ment arre­lat al país. I tot amb cen­sura. Cata­lu­nya no és encara capaç de cali­brar el mal pro­vo­cat perquè
se li ha ama­gat infor­mació. Se'ns oculta que, en un futur, aques­tes enti­tats pas­sa­ran a mans fora­nes.

La segona mali­feta demos­tra que en aquest país els poca­ver­go­nyes –aquells que fan gala d'un abso­lut menys­preu per la democràcia i pels ciu­ta­dans que la sus­ten­ten– poden actuar amb impu­ni­tat. Em refe­reixo a l'emissió de bons que, sota una pre­tesa nor­ma­li­tat, intenta ama­gar el mal­ba­ra­ta­ment que s'ha fet dels nos­tres impos­tos –allò que en l'actu­ació pri­vada conei­xem com a estafa–. El mes d'agost la Gene­ra­li­tat va obte­nir de La Caixa (que ja s'ho cobrarà, no ho dub­tin) un préstec de mil mili­ons. Era sufi­ci­ent per emmas­ca­rar, fins a les elec­ci­ons, el pro­blema creat. Ningú més havia vol­gut dei­xar diners. Però resulta que es des­co­brei­xen forats nous cada dia, i les elec­ci­ons s'endar­re­rei­xen (suposo que per per­me­tre revis­co­lar a con­veniència el cas Palau i prac­ti­car el popu­lisme més repug­nant amb els ni-nis). Feien falta diners per cul­mi­nar aquesta xar­lo­tada deli­rant que no havia d'haver començat mai. Però d'ençà de l'estiu les agències han rebai­xat dues vega­des la qua­li­fi­cació inter­na­ci­o­nal de solvència de la Gene­ra­li­tat. Què fem? Eme­tre, a corre-cuita, deute al 7,75% (4,75% més 3% que s'embut­xa­ca­ran les nos­tres enti­tats). Deute que hau­ran de ges­ti­o­nar els que vin­dran –encara que el paga­rem els con­tri­bu­ents–. Una immo­ra­li­tat que hau­ria d'estar tipi­fi­cada al Codi Penal. Les esquer­res cata­la­nes fan certa la frase de Churc­hill: “Cristòfor Colom va ser el pri­mer soci­a­lista: no sabia on anava, no sabia on va arri­bar i tot ho va fer amb diners dels con­tri­bu­ents”.

He mani­fes­tat molts cops que no acos­tumo a anar a votar. No m'agrada el sis­tema elec­to­ral mun­tat perquè per­met
que els polítics no hagin de pas­sar comp­tes –que és el que ara suc­ce­eix–. Mal­grat tot, aquest cop hi aniré. I encara que em costa molt dema­nar-ho, els enco­ratjo a vostès
que hi par­ti­ci­pin també. Ja
sé que la nos­tra democràcia
és molt prima. Però com­pleix el prin­cipi bàsic exi­git inter­na­ci­o­nal­ment: poder fer fora els que manen sense neces­si­tat de fer una revo­lució.