L'encaix

Madrid no és exac­ta­ment París, però a la majo­ria dels cata­lans el que ens interessa és saber què pot ser i què vol arri­bar a ser Bar­ce­lona. Avui, com que Madrid vol ser més cen­tre de tot que mai, Bar­ce­lona ja no té espai per con­ti­nuar sent el cen­tre econòmic d'Espa­nya. Ens ho explica l'eco­no­mista Germà Bel a España, capi­tal París, un lli­bre que ha sor­tit fa poc. Millor. Si Madrid vol ser com París, no entenc per què Bar­ce­lona hau­ria de con­for­mar-se a ser com Mar­se­lla. Massa sub­ju­gada per creure's que podrà anar fent, Bar­ce­lona sem­pre ha aspi­rat i con­ti­nua aspi­rant a ser alguna cosa més que allò que s'hagi deci­dit a Madrid. Ben mirat, el seu pro­blema amb Madrid és paral·lel al de Cata­lu­nya amb Espa­nya. Però durant segles Bar­ce­lona se n'ha sor­tit molt millor, tan bé que ha estat gràcies a això que la resta dels cata­lans –i fins i tot dels Països Cata­lans– hem pogut pen­sar que un dia també ens en sor­tiríem. Però no es tria el dia ni les regles del joc, o ni tan sols el joc. I el cas és que avui fa tot l'efecte que som en aquell moment que o mar­quem un gol o ens el mar­quen. Per això em sor­pre­nen tant les inde­fi­ni­ci­ons de l'expre­si­dent Pujol sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya com les parau­les de Mont­ser­rat Tura dient que encara hi ha espai per encai­xar Cata­lu­nya a Espa­nya. ¿No deu ser que qui fa temps que està molt ben encai­xada és la gent com ells? ¿I no deu ser que, tal com con­tes­tava que feia el jacobí Geor­ges Frêche quan li recri­mi­na­ven que fos tan dema­gog, actuen com si no sabéssim que, més que un intent de convèncer l'escàs per­cen­tatge de gent intel·ligent que hi ha, la política és l'art de pro­var d'acon­se­guir els vots de la gran majo­ria?