La filantropia

Fer­ro­vial és l'empresa que ha enllus­trat els dar­rers anys les arques del Palau de la Música amb un dis­pendi de gene­ro­si­tat acla­pa­ra­dor. Més de deu mili­ons d'euros... bufa! No és pre­ci­sa­ment la xoco­lata del lloro. Fer­ro­vial es dedica al lucra­tiu negoci de les infra­es­truc­tu­res, té seu a Madrid i el seu pre­si­dent és un senyor de la capi­tal d'una família que es compta entre les pri­me­res for­tu­nes mun­di­als.

Però per més que he bus­cat en el seu web –esca­dus­ser en infor­mació com acos­tuma a pas­sar amb aquest tipus d'empre­ses– no hi he tro­bat res que m'expliqués per què aquesta passió per sub­ven­ci­o­nar una enti­tat senyera de la cul­tura cata­lana –per molt bur­gesa que fos– amb tanta insistència i con­tinuïtat en el temps. El mece­natge a la cul­tura cata­lana ha tin­gut sem­pre en per­so­nes nos­tra­des els seus prin­ci­pals pun­tals: des de Pat­xot a Ermen­gol Pas­sola pas­sant per un llarg rosari de noms que van excel·lir com a filan­trops. I gràcies a Déu que ha estat així perquè durant les eta­pes més negres del segle XX van fer pos­si­ble man­te­nir i revi­ta­lit­zar una llen­gua i una cul­tura que havien d'expres­sar-se sor­te­jant una admi­nis­tració pública molt hos­til.

Tor­nant a Fer­ro­vial, al Palau que regen­ta­ven Millet i com­pa­nyia i a les també gene­ro­ses con­tri­bu­ci­ons a fun­da­ci­ons polítiques. O més ben dit, a una fun­dació que pre­nia noms i cognoms d'un patri­ota exem­plar com va ser en Trias Fra­gas. El mala­gua­nyat cata­la­nista de pedra picada, fer­vorós defen­sor del con­cert econòmic, en vida mai no va dis­po­sar de com­pli­ci­tats tan altruis­tes, ni remo­ta­ment. Ben al con­trari, de Madrid i quan es trac­tava de flux de diners, bé sabia que el mannà era en direcció oest. A l'inrevés, ni per mal de morir.

Però vés per on que ara la gran empresa espa­nyola, la dels senyors de nis­sa­gues cas­tis­ses, de nobles lli­nat­ges cas­te­llans, té un des­fici tal amb la cul­tura cata­lana que els porta a donar-hi ale­gre­ment sense cap tipus de reser­ves prop de 2.000 mili­ons de les anti­gues pes­se­tes.

L'esforç d'ingenuïtat que em reclama dige­rir la lògica de tot ple­gat em supera, ho he de con­fes­sar. No es tracta de ser pers­picaços, ni des­con­fi­ats, sen­zi­lla­ment que no ens facin pas­sar amb raons a risc de fer-nos pas­sar per imbècils.