La filantropia

Ferrovial és l'empresa que ha enllustrat els darrers anys les arques del Palau de la Música amb un dispendi de generositat aclaparador. Més de deu milions d'euros... bufa! No és precisament la xocolata del lloro. Ferrovial es dedica al lucratiu negoci de les infraestructures, té seu a Madrid i el seu president és un senyor de la capital d'una família que es compta entre les primeres fortunes mundials.

Però per més que he buscat en el seu web –escadusser en informació com acostuma a passar amb aquest tipus d'empreses– no hi he trobat res que m'expliqués per què aquesta passió per subvencionar una entitat senyera de la cultura catalana –per molt burgesa que fos– amb tanta insistència i continuïtat en el temps. El mecenatge a la cultura catalana ha tingut sempre en persones nostrades els seus principals puntals: des de Patxot a Ermengol Passola passant per un llarg rosari de noms que van excel·lir com a filantrops. I gràcies a Déu que ha estat així perquè durant les etapes més negres del segle XX van fer possible mantenir i revitalitzar una llengua i una cultura que havien d'expressar-se sortejant una administració pública molt hostil.

Tornant a Ferrovial, al Palau que regentaven Millet i companyia i a les també generoses contribucions a fundacions polítiques. O més ben dit, a una fundació que prenia noms i cognoms d'un patriota exemplar com va ser en Trias Fragas. El malaguanyat catalanista de pedra picada, fervorós defensor del concert econòmic, en vida mai no va disposar de complicitats tan altruistes, ni remotament. Ben al contrari, de Madrid i quan es tractava de flux de diners, bé sabia que el mannà era en direcció oest. A l'inrevés, ni per mal de morir.

Però vés per on que ara la gran empresa espanyola, la dels senyors de nissagues castisses, de nobles llinatges castellans, té un desfici tal amb la cultura catalana que els porta a donar-hi alegrement sense cap tipus de reserves prop de 2.000 milions de les antigues pessetes.

L'esforç d'ingenuïtat que em reclama digerir la lògica de tot plegat em supera, ho he de confessar. No es tracta de ser perspicaços, ni desconfiats, senzillament que no ens facin passar amb raons a risc de fer-nos passar per imbècils.